Els tres són conscients que a Catalunya ja no s'hi valen ni terceres vies ni pastanagues, al mateix temps que, a Madrid, l'Estat ha arribat a la conclusió que no pot cedir donades les circumstàncies --una UPyD ascendent i una difícil situació a les diferents "comunitats autònomes". Cada dia, doncs, agafa més força l'estratègia d'anar al xoc de trens amb Catalunya, creient que guanyaran, i que a darrera hora el govern de la Generalitat, pressionat pels poders fàctics catalans, cedirà.

Duran, Navarro i Sánchez-Camacho ja no els queda capacitat de negociació ni terreny de joc. I pitjor encara: es troben al servei d'un Estat que no s'adona que, avui, el govern català va a remolc d'una societat civil mobilitzada la qual no està disposada a cedir. El problema, però, és que el govern del PP i els poders fàctics de l'Estat vacil·len perquè no saben què pot passar l'endemà del xoc de trens. A això se li ha de sumar un factor més: la reacció internacional que l'Estat creia controlar ha començat a donar mostres de voler tenir informació i opinió pròpia sobre la temàtica.

Davant d'aquesta situació, caldria que les forces aplegades en el pacte pel dret a decidir fessin un decisiu pas endavant, superades les terceres vies i els intents de negociació. És l'hora de construir, seriosament, veritables estructures d'Estat, prioritzant una fortíssima ofensiva internacional que pugui crear les condicions necessàries perquè l'Estat espanyol es vegi obligat a només dues opcions: a intervenir, amb el poder que té amb els seus aparells i lleis, o a acceptar el dret a decidir i convocar legalment una consulta.

Vist que no hi ha terceres vies ni tampoc possibilitats que l'Estat entengui el fet plurinacional amb totes les seves conseqüències, no hi ha altra opció que la convocatòria d'un referèndum mitjançant la llei catalana de consultes (que s'ha d'aprovar properament al Parlament) o unes eleccions mal anomenades plebiscitàries però que tindiren com a objectiu clar en el programa electoral de tots els partits que accepten el dret a decidir de convocar un referèndum. A més d'aquestes eleccions, caldria també portar a totes i cadascuna de les institucions internacionals el pleit català.

Si l'Estat comet l'error d'anar més enllà en la seva campanya de clavegueres o bloqueja les institucions catalanes, la situació límit hauria arribat al seu punt més àlgid i seria la ciutadania de Catalunya que massivament s'hauria de mobilitzar juntament amb la seva classe política per tal de trencar el marc jurídic actual. Com molt bé han dit personalitats de la societat catalana com Ferran Requejo o Jordi Porta, els quals sempre han mantingut que l'etapa final del procés de transició nacional serà de ruptura amb unes lleis i amb unes institucions fetes expressament per a evitar que Catalunya pugui assolir la seva plena sobirania nacional.

El Col·lectiu Joan Creixell creu, doncs, que cal deixar de perdre el temps amb negociacions amb l'Estat que xocaran amb la paret constitucional i amb l'elit funcionarial de l'Estat que no vol cedir perquè creuen que s'hi juguen el seu futur. Això obliga la nostra classe política i la nostra societat civil mobilitzada a donar un pas endavant sense retorn, tot complint la il·lusió de la majoria social catalana que vol solucionar el pleit amb Espanya el 2014.