Amb la retirada de Josep Antoni Duran i Lleida de la direcció d'Unió Democràtica podem dir sense por d'equivocar-nos que es tanca una nova porta de la historia de les relacions entre Catalunya i Espanya.
Un estil marcat per la subordinació, el món dels lobby econòmics i financers i desgraciadament també de supeditació a la metròpoli. Duran ha estat i és un catalanista que s'ha quedat en els plantejament s i en l'estratègia de Vicens Vives però que no ha sabut o no ha volgut anar més enllà.
Ha patit així el mal que solia explicar el mestre Josep Benet "Tot polític caldria que passés per Madrid almenys durant quatre anys per tal de conèixer "la fera" però no més de vuit ja que després d'aquests temps sovint són " irrecuperables".
Duran però ha estat, també, un dels grans professionals de la política catalana i ens deixa la seva empremta i el seu nervi . Com a exemple només cal llegir una de les seves declaracions d'ahir a la Vanguardia en la que es vanta de "Les coses haurien anat millor si Pujol hagués optat per mi".
Duran se'n va de la política catalana sense haver-se assabentat del gran canvi i la gran catarsi que s'ha produït i que continuem vivint a Catalunya i en el si de la seva societat.
