A l'argument segons el qual és més just permetre que governin els vencedors encara que ens repugnin, hi podem oposar ─deixant de banda fins i tot els motius pels quals ens repugnen─ que 1) és adduït ad hoc i deshonestament: tothom sap que la inhibició política que investiria el troglodita no respon a l'observança d'una norma tàcita, raonable i que es voldria universal (que mani el candidat més votat), sinó a una transacció entre partits (jo et permeto manar aquí si tu em permets manar allà); 2) introdueix confusió tocant a la lògica i la justesa de les nostres regles de joc: el grup amb majoria simple que, a l'interior de l'ajuntament o el parlament, és incapaç de captar prou suports per governar és justament perdedor, com és impecable la victòria del grup minoritari que sí que ha sabut procurar-se'ls; que el PP ─posem per cas─ no pogués governar durant els propers quatre anys al País Valencià tot i haver guanyat les eleccions no suposaria cap perversió moral del sistema, ni ofendria la sensibilitat democràtica ─posem per cas─ de CiU.

L'actuació de l'alcalde de Lleida ─ordenances antiburca i clausures de mesquita─ ha estat reportada com a exemple de política d'esquerres que no ha desatès els conflictes associats a la immigració i que, en conseqüència, ha frenat l'extensió del populisme xenòfob. El problema del divorci entre els partits polítics progressistes i la majoria social és, no cal dir-ho, força més complex del que l'eficàcia de les intervencions rosianes podria fer pensar. Però que, ara, per a l'esquerra, sigui hora d'autocrítica no vol pas dir que també ho hagi de ser d'autopunició sota la forma d'alcaldes troglodites. Alhora que es pensa en els motius de la desfeta, convé pressionar CiU, raonadament i apassionadament, perquè eviti el que és perfectament evitable.