L'actual guerra de Mali estava programada i anunciada des de fa un any, quan el moviment nacional tuareg va ocupar militarment el nord del país i va proclamar la seva independència amb el nom d'Azawad. L'inici d'aquesta guerra va ser una conseqüència col·lateral de la caiguda de la dictadura líbia del coronel Gaddafi. Aquell dictador tenia a sou a milers de tuaregs dins del seu exèrcit, com a mercenaris.
En ser derrocat el règim per la sublevació del poble libi ─amb el suport de les forces armades de França, Gran Bretanya i els Estats Units─ milers d'aquells soldats tuareg, ben armats i ben entrenats, van retornar a casa seva i van derrotar l'inoperant exèrcit de Mali (format per 7.350 militars), apoderant-se del nord del país amb les ciutats de Tombuctu, Gao i Kidal. Tot iaòx després de rebre com a reforç les unitats militars tuaregs de l'exèrcit malià que havien estat equipades i entrenades pels Estats Units i que van fer defecció.
Ara bé, en el tros del desert del Sàhara (englobat dins de Mali) estaven refugiades les restes de les derrotades guerrilles islamistes algerianes dels anys 90. El GPSC (Grup Salafista per la Predicació i el Combat), el més extremista dels qui van lluitar contra el règim algerià ─dominat per una casta militar─ havia estat militarment esclafat i les seves restes van refugiar-se en el desert saharià.
La pressió militar algeriana els va obligar a fugir al nord del Mali, on tenen les seves bases. Van transformar-se en AQMI (Al-Qaida del Magrib Islàmic), reclutant extremistes de tota la regió, recollint diners a base de segrestar occidentals i fent contraban. Alguns catalans han estat a les seves mans i tots els ostatges han estat alliberats després que el seu govern pagués per la seva vida. Els diners han estat invertits en armament i logística, com la que ha permès el recent atac a una planta de gas algeriana.
Al Qaida i els seus dissidents
Els dirigents de l'Aqmi (el líder és Abdelmalek Droukdel) són algerians però els seus combatents són de diverses nacionalitats i s'han produït algunes escissions. Una d'elles, MUJAO (Moviment per la Unitat i la Djihad a l'Àfrica de l'Oest), està dirigida per una maurità, Ahmed Ould Kheirou, i formada per uns quants centenars de combatents malians, mauritans i nigerians. Igual que l'Aqmi, aquest moviment lluita per un califat universal, per instaurar la xària (llei islàmica) i per crear estats islàmics a la zona oest-africana però no accepta el lideratge dels algerians de l'Aqmi.
Ansar Dine (els defensors de la religió) és un altre dels grups armats, dirigit per un tuareg de Mali, Iyad Ag Ghali, que havia estat nacionalista tuareg i que ara és salafista. El seu objectiu és crear un Estat islàmic al Mali. Se li calculen entre tres mil i cinc mil combatents.
Des del nostre oasi europeu podem veure com la situació empitjora al sud de les nostres fronteres, s'estén l'extremisme religiós i proliferen els grups armats"
Aquests grups i moviments polítics armats van ajudar els nacionalistes tuaregs a derrotar l'exèrcit de Mali però una vegada proclamada la independència de l'Azawad van fer-los fora. Un darrere l'altre, els nacionalistes tuaregs van ser expulsats de pobles i ciutats pels salafistes per la força de les armes. Ansar Dine va quedar-se amb el control de Tombuctu, i Kidal i Mujao amb Gao. En conseqüència l'Azawad s'havia transformat en una base d'operacions segura per a l'Aqmi i els seus aliats de Mujao i Ansar Dine. Tots ells amb vocació expansionista, amb la dèria d'imposar la seva religió i la seva interpretació rigorista de la xària a tot el Nord i l'Oest d'Àfrica.
França passa al davant dels exèrcits africans
La impotència de l'Estat de Mali i el seu exèrcit per fer front a aquests grups armats i recuperar el Nord perdut va comportar la decisió d'enviar tropes de diversos estats oest-africans (Senegal, Burkina Faso, Togo, Nigèria, Benin i Níger) en missió d'ajut i suport però no se sabia qui pagaria el cost de l'operació i van anar passant els mesos sense que arribés ni un sol soldat.
Quan les tropes de Mujao i Ansar Dine van ocupar poblacions en el camí cap a Bamako, França va decidir intervenir amb urgència per frenar-los, en un primer moment, i per fer-los fora de les ciutats del nord, en una segona fase. Davant la incapacitat dels estats africans per fer front a la situació, l'ex-potència colonial ha enviat una vegada més els seus soldats.
Al Nord d'Àfrica proliferen els governs islamistes (Marroc, Tunísia, Egipte i Sudan) i a l'Oest d'Àfrica sorgeixen i s'afermen nous i vells grups armats salafistes que representen una amenaça per uns règims febles, inestables, corruptes. Mentre l'Aqmi tingui bases estables, a Mali no hi haurà pau ni seguretat, com tampoc n'hi haurà a Algèria, ni a Mauritània.
Níger i Burkina Faso apareixen com les pròximes fitxes de dòmino que volen fer caure cap el seu cantó els extremistes islàmics. I a l'estat més potent de la zona, Nigèria, l'organització armada salafista Boko Haram (Occident és un pecat), amb més de cinc mil partidaris, es dedica a fer atemptats i matar cristians i manté relacions amb l'Aqmi. També a la part Est del continent hi ha un potent grup armat salafista, Al-Chebab (Els Joves) que ocupen gran part del centre i sud de Somàlia, amb és de set mil guerrillers, i que es declara seguidor d'Al Qaida.
Des del nostre oasi europeu podem veure com la situació empitjora al sud de les nostres fronteres, com esclaten noves guerres, com s'estén l'extremisme religiós, com proliferen els grups armats.
