Amb aquesta primera entrega, Jaume Flamerich, presoner de guerra, encetem des de Tribuna.cat una nova secció de cròniques sobre la memòria històrica. Amb aquests textos es pretén posar en primer pla la importància del coneixement de la història comuna i denunciar, alhora, la manca d'interès de l'Estat per la restitució de la memòria, una part imprescindible per a la construcció del futur de qualsevol país.
Aquesta imatge que acompanya el text és la targeta de presoner d'en Jaume Flamerich i Vidal, el meu pare, un noi de 21 anys que va patir en pròpia pell l'urpa del feixisme per defensar la llibertat. Atès que el govern Espanyol nega el dret a la memòria i ni tan sols permet atorgar dignitat a les víctimes del feixisme, he decidit recuperar la memòria d'un represalait, el meu pare Jaume, que avui tindria 96 anys.
Ell va viure, com molta gent de la seva generació, històries increïbles dignes d'una pel·lícula, però només em referiré a un capítol concret de la seva vida: el camp de concentració de Camposancos (municipi A Guarda, Pontevedra, Galiza). Per bé que és un fet molt poc conegut, el franquisme va mantenir durant els seus primers anys diversos camps de concentració per presoners dels territoris vençuts, en territori espanyol. Aquí en podreu trobar 21 d'ells: "Campos de concentración en España".
Els fets es remuten a l'any 1939, al final de la Guerra Civil Espanyola. Durant la fugida de l'exèrcit republicà cap a França, molts soldats, entre ells el meu pare, Jaume Flamerich, van anar a parar a les platges d'Argelers en ple hivern. Creient en les promeses de perdó per part dels "nacionals", el meu pare va tornar a Espanya en tren, via Hendaia. La realitat va ser que, detingut com a rojo-separatista, va ser enviat a la plaça de toros de Donostia (Sant Sebastià), a Euskadi.
El franquisme va mantenir durant els seus primers anys diversos camps de concentració en territori espanyol"
Després d'una setmana al ras, fou traslladat en un vaixell a l'hospital des de Pasaia (Pasajes), cap A Guarda (Pontevedra), ingressant al camp de presoners, Camp de Concentració de Camposancos, on sovintejaven les pallisses, tortures i les salvatjades habituals d'un exèrcit feixista. ¿Com va sobreviure els tres mesos que hi va ser? Només ell ho sap, tot i sortir amb tres vèrtebres fracturades. El cas és que la família va aconseguir treure'l d'allà a canvi de fer una nova mili de tres anys més. Sembla una pel·lícula, oi? Però va ser un infern real, i no només per al meu pare sinó per a moltes persones més.
Aquest estiu, 75 anys més tard, i després de diversos viatges a Galiza, he pogut reunir tota la informació que m'ha permès reconstruir el malson del meu pare: anar a veure Camposancos, parlar amb la gent, fer fotos i descobrir què trobava del passat d'un camp de concentració amagat per la història. L'Estat Espanyol MAI no ha reconegut l'existència d'aquests camps de presoners i ha amagat el patiment de tota una generació. Un obscurantisme que no esvaeix moltes preguntes: ¿quants altres hi van passar? ¿Quants no van sortir-ne mai, d'allà? On són els seus cossos?
L'ocultació oficial i sistemàtica d'aquest passat contrasta amb la informació que es pot trobar fàcilment a la xarxa. Només cal cercar per "Campo de concentración de Camposancos" i hi apareixen nombroses entrades que detallen la miserable vida dels milers de presoners que van passar per l'antic Col·legi dels Jesuïtes. És especialment sorprenent que, després d'aquest episodi, el col·legi va continuar a com a centre escolar fins fa, aproximadament, deu anys. Una informació colpidora que fa qüestionar-se si el President del govern espanyol, Mariano Rajoy (que és gallec), sempre respectuós amb les lleis, recuperarà la memòria històrica de la seva terra. ¿O serà el flamant rei Felip VI qui netejarà el passat del seu regne? ¿Ni tan sols la Companyia de Jesús --exemple de progressisme a molts llocs del món i en la història-- no pot recordar nii reconèixer aquells fets?
El poble espanyol desconeix les barbaritats que es van fer sota la foscor del franquisme"
Adonar-se que només algunes persones grans volen recordar aquesta història és, simplement, esgarrifós. No us podeu ni imaginar els meus sentiments quan vaig veure per primer cop el tètric edifici, sabent el que el meu pare havia patit dins d'aquelles parets... Mentrestant, el poble espanyol desconeix les barbaritats que es van fer sota la foscor del franquisme.
¿No és veritat que Espanya en sap molt d'oblidar i amagar la veritat? Els catalans sabem recordar... Però també m'agradaria que el poble de Galiza recordés i s'enfrontés amb el seu passat. El té davant seu, en un edifici en peu, en un emplaçament que hauria de convertir-se en un santuari d'allò que mai més no ha de tornar a passar enlloc del món. Un santuari que hauria de protagonitzar pel·lícules i reportatges. Algú amb prou valentia política hi hauria d'entrar i excavar sota aquests arbres, sota aquesta vegetació per descobrir els cadàvers encara enterrats.
Per descobrir no només qui en van ser els responsables, sinó per recordar tots els governs d'Espanya que han fet mans i mànigues per amagar la memòria històrica, per amagar la realitat d'unes víctimes que no únicament van ser catalanes. No oblidem que per aquí també hi van passar molt gallecs i molts espanyols. On són les llistes de presoners? Als arxius de Salamanca? Que es publiquin! On son les llistes de morts? Algunes les veureu només cercant-les per internet.
A dia d'avui tenim 37 anys de camuflar la realitat sota la Constitució, 75 anys d'incomprensió i oblit, 300 anys d'ofec i ocupació, i 374 anys d'intentar absorbir-nos i assimilar-nos"
El balanç de la gestió de la memòria històrica és decebedor però si ens fixem en el balanç de la relació entre Catalunya i Espanya, no es pot emprar un altre adjectiu que no sigui el de catastròfic. Perquè: a dia d'avui, ¿què tenim? Doncs 37 anys de camuflar la realitat sota l'empar de la Constitució, 75 anys d'incomprensió i oblit, 300 anys d'ofec i ocupació, i 374 anys més d'intentar absorbir-nos i assimilar-nos com a poble. Però també uns crims que han quedat amagats en el passat que ningú vol reobrir. ¿Seran capaços els governs espanyol i/o gallec de recuperar el passat per construir el futur? ¿O serà el Parlament Europeu qui haurà d'agafar la responsabilitat d'investigar els crims del franquisme i obrir les fosses comunes d'aquest camp? Vegeu el vídeo: Lluís Llach (Campanades a Morts).
Potser, simplement, faran oïdes sordes a la reclamació que fa una organització internacional com són les Nacions Unides, que reclama a l'Estat Espanyol que actuï amb diligència a favor de les víctimes del franquisme. No hem d'oblidar el passat, per tenir presents a tantes i tantes persones que van donar la seva vida per la llibertat i la democràcia fa 75 anys... ¿Com és possible viure sense incorporar el passat? No parlem de revenja, parlem de democràcia, de drets i deures, de llibertat... I, per tant, cal tornar la dignitat als qui la van perdre en un lloc infame com aquest.
Ara vénen moments on cada ciutadà haurà de saber donar el millor de si mateix, amb la millor voluntat i amb la cara ben alta. La democràcia és la resposta a les preguntes, la llibertat és la resposta per a una societat amb dubtes sobre el seu futur! ¿Sabrem, per fi, la veritat del que va passar fa 75 anys?
