Si escoltem les veus que s'aixequen actualment a l'Orient Mitjà la perplexitat es fa evident en sentir justificacions d'un règim assassí com el de la família Assad de Síria, en el qual hi ha qui nega les informacions sobre la repressió. La finalitat d'aquestes informacions és donar a entendre que es tracta d'un problema típic del món àrab ─és a dir, sense solució─ i que es manté en suspens. El president del parlament libanès, el xiita Nabih Berri (pro iranià) el defineix com un problema amb una solució "sense vencedor ni vençut".

Aquestes consideracions s'extreuen del diari saudita Asharq Al-Awsat (L'Orient Mitjà, 200.000 exemplars), que es presenta com  "el diari internacional dels àrabs", propietat d'un dels germans del rei de l'Aràbia Saudita i que es declara contrari al radicalisme existent al món àrab. Segons aquest mitjà d'expressió, aquesta actitud ja es va manifestar durant l'ocupació de Kuwait per l'Iraq del dictador Saddam Hussein, el 1990, quan Hezbollah va atacar Israel el 2006 i quan aquest partit libanès pro iranià va ocupar militarment Beirut el 2008, així com quan Hamas (els islamistes palestins) va foragitar per la força de les armes l'Autoritat Palestina de la franja de Gaza, el 2007.
El règim sirià ha prohibit a la premsa internacional entrar al país però els grans mitjans occidentals han fet entrar clandestinament els seus periodistes
Israelians dolents, àrabs bons
El 2006 el món àrab sencer es va mobilitzar contra l'ofensiva israeliana al Líban que va durar dos mesos i va costar 1.200 morts libanesos. El mateix es va repetir quan l'ofensiva israeliana contra la franja de Gaza, amb un nombre semblant de víctimes. En tots dos casos es van publicar llistes d'amics d'Israel, per instigació del règim sirià, és a dir, els noms dels empresaris i intel·lectuals que tenien tractes amb Israel, que van ser qualificats de traïdors.

Ara, a Síria, fa un any que el règim està matant la seva població i el nombre de morts supera els 8.000. Han estat destruïdes mesquites, han matat dones i nens, s'ha fet de tot i més per tal de mantenir la família Assad al poder, afirma el periòdic. I, tanmateix, hi ha mitjans de comunicació, polítics i intel·lectuals àrabs que li treuen importància a la situació, com si quan els assassins són àrabs no es pogués fer res, mentre que, si són israelians, cal aixecar-se en massa.

Un dels dirigents politics i religiosos que ha pres postura públicament en favor dels Assad i el seu règim és el líder libanès d'Hezbollah, Hassan Nasrallah. "La comparació entre Israel i Assad revela l'extensió de la hipocresia que regna a la nostra regió", diu el diari.

Una vergonya pels periodistes àrabs
Per la seva banda, el diari Al-Hayat (La Vida, 110.000 exemplars), que s'edita a Londres amb capital saudita i que és el periòdic de referència de la diàspora àrab i la tribuna preferida dels intel·lectuals d'esquerra i liberals, afirma que la informació sobre allò que està passant a Síria és "una vergonya pels periodistes àrabs".
Durant la guerra de l'Iraq del 2003 els mitjans àrabs van fer creure que l'exèrcit iraquià estava resistint quan la realitat és que Bagdad va caure en el primer assalt
El règim sirià ha prohibit a la premsa internacional entrar al país però els grans mitjans de premsa del món occidental han fet entrar clandestinament els seus periodistes per donar testimoni del que hi veuen. Quatre d'ells han mort i altres han estat ferits. Els mitjans de comunicació àrabs, que van cobrir en directe les guerres de l'Iraq, Afganistan i Gaza, no ha fet el mateix amb Síria, n'han tingut prou amb les imatges de YouTube o amb les informacions transmeses pels qui lluiten contra el règim.

La premsa occidental també ha fet servir les informacions enviades pels resistents al règim dels Assad però no s'ha limitat a ser una bústia de recepció i difusió del material produït per altres. Segons el diari esmentat "el règim sirià disposa, pel que sembla, d'una influència i una capacitat d'intimidació superior a les d'altres règims àrabs que han conegut guerres i revolucions... La brutalitat d'aquest règim és una realitat que és perillosa desafiar".

Aprofitant l'absència forçada dels mitjans de comunicació, el règim ha pogut difondre mentides com que Al Qaeda està lluitant amb els rebels i que estan entrant armes de manera clandestina al país. Durant la guerra de l'Iraq del 2003 els mitjans de comunicació àrabs van fer creure que l'exèrcit iraquià estava resistint a l'ofensiva nord-americana quan la realitat és que Bagdad va caure en el primer assalt. Ara, també les mentides sobre el que passa Síria tenen via lliure. Els periodistes occidentals han anat a veure la realitat, els àrabs no.

També Israel sap fer autocrítica
El diari israelià Ha'Aretz (El País, 80.000 exemplars), que és el periòdic de referència pels polítics i intel·lectuals israelians, esmenta unes declaracions del primer ministre Netanyahu referides a l'Iran i Síria ("alguns dirigents no tenen cap mena d'inhibició per atacar els seus ciutadans") per assenyalar que s'ha convertit Rússia en el dolent de la pel·lícula degut al seu veto en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides en una resolució de condemna a la repressió del règim sirià.

Rússia i la Xina van votar contra una resolució que demanava deturar la violència. Els polítics israelians han denunciat l'actitud de Rússia, diu el diari, però obliden que Israel compta sempre amb el veto nord-americà quan les resolucions són contra Israel. Segons el periòdic els règims de Moscou i Pequín són coherents en fer servir el seu dret a veto perquè oprimeixen minories i ocupen països com Txetxènia i el Tibet, i també reprimeixen amb violència les reivindicacions d'independència i llibertat.