Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 9 de de juliol del 2013 | 16:16
Opinió
Josep Poca
Escriptor

Triar partit o triar espai?

Triar un espai lliure, em refereixo. I quan dic això, tinc molt present personatges de la vida política d'aquest nostre país. Vull creure que les persones que han entrat en la vida política, han anat a la recerca del partit la ideologia del qual fos més propera als seus pensaments, sentiments o desitjos, encara que no combreguessin en tots els seus postulats.

Em sembla que això escau en la major part dels militants dels moviments polítics. Però no en tots.

Tinc molt present totes aquelles persones que, en els anys de la dictadura i de la clandestinitat van lluitar, amb honestedat i coratge, per fer possible una transició democràtica. I, quan finalment va arribar, es van inscriure en aquells partits que van considerar més propers als seus ideals. Els ideals, però, no acostumen a ésser del tot nítids. Hi ha molts matisos i moltes interpretacions, que cadascú acomoda al propi tarannà.

D'altra banda, els partits fluctuen al llarg dels anys en els seus idearis i propostes, fet que provoca el transvasament de la seva militància. Qui temps enrere havia estat del PP, més endavant s'ha passat a Unió, o a la inversa. Qui havia estat del PSUC, més tard s'ha inscrit al PSC. Qui havia estat des de sempre home d'ERC, avui està a les files de Convergència, i a la inversa també. La fluctuació ha estat constant, a causa del canvi de propostes o a l'evolució de la pròpia formació política. Això és normal i fins i tot sa, atès que els partits només són eines de treball o plataformes de participació en la vida política. I a cadascú li cal trobar l'espai més adient on dur a terme el seu compromís en la societat que l'envolta.

Quan parlo d'espai, però, voldria remarcar aquest mot "espai". Un espai que, com deia, ha de ser el lloc on hom pugui fer millor servei al país. Però no tothom ho té igualment clar. N'hi ha que han anat a la recerca de l'espai que els aportés més benefici personal. I, deixeu que passi de llarg a tots aquells que han trobat en la política un "modus vivendi", un ofici remunerat que difícilment haurien aconseguit en la vida professional.

Aquests, al meu entendre, no tenen perdó de Déu. No desitjo parlar d'ells. El judici negatiu és prou clar i contundent. Crec, però, que, al llarg d'aquests anys de transició, n'hi ha hagut d'altres que, a l'hora de buscar on "fer política", han tingut més present on hi havia una cadira buida que no pas on hi havia una ideologia determinada, ja que el pensament ideològic, al seu parer, és molt i molt adaptable. I, desitjosos de poder, s'han ofert al partit on hi havia més possibilitats de reeixir.
Duran no va buscar un partit que escaigués al seu pensament sinó un espai de poder, orfe de lideratge"
Se'm fa difícil posar exemples, ja que crec sincerament que no tots ells responguin a les mateixes causes o motivacions. La "socialdemocràcia" de Pallach va ser l'excusa de Reventós per fer-se amb un nou partit socialista que tants maldecaps ens està portant fins als nostres dies. Males llengües van dir que Miquel Roca i Narcís Serra, companys d'un mateix gabinet, es van fer a palletes la seva afiliació a un o altre partit.

Molts han cregut sempre que Quim Nadal hauria pogut reeixir també dintre de Convergència. De Joan Hortalà, millor no parlar-ne. (Algú se'l pot imaginar defensant la independència, ell que havia prohibit les tesis en català?). El mateix Jordi Pujol, home, al meu entendre, de formació i convenciment democratacristià, va preferir crear-se el seu propi partit abans d'incorporar-se a les files d'UDC (si bé ha desitjat sempre la fusió d'aquestes dues formacions).

I parlant d'Unió Democràtica de Catalunya, què es pot dir de Josep Antoni Duran i Lleida? Al meu entendre, és un personatge que cal emmarcar en el camp del liberalisme. Algú pot pensar que li escau la ideologia democratacristiana? Repasseu la història d'aquest partit; estudieu el seus líders: Pau Romeva, Vila i d'Abadal, Carrasco i Formiguera, Coll i Alentorn, Joan Rigol, o homes propers al seu esperit: Maurici Serrahima (malgrat que n'havia estat fundador) o Josep Benet (malgrat haver-se'n allunyat); aprofundiu en el seu pensament, i difícilment podreu encabir-hi la figura de president del Consell Nacional d'aquesta formació política.

Duran no va buscar un partit que escaigués al seu pensament i compromís polític, sinó un espai de poder, orfe de lideratge, on pogués exercir les seves dots de comandament sense gaire oposició interna. Heus ací la seva fluctuació constant i les seves contradiccions manifestes. Els equilibris de justificació del seu comportament que han de fer els militants compromesos de debò en el pensament democratacristià, difícilment aconseguiran donar explicacions raonables a les actituds i preses de posició del seu –fins avui– líder polític. Fins quan?

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Josep Poca
Josep Poca
Escriptor
Opinió · Política
Mentrestant, què?
Opinió · Política catalana
El pensament de Carrasco continua molt viu
Opinió · Política catalana
Potser ja n'hi ha prou de xantatges
Opinió · Política
"I have a dream"
Opinió · Política catalana
Per fi, he pogut dormir
Opinió · Política catalana
I què us pensàveu, doncs...
Opinió · Política catalana
Sense Mas, això no acabarà bé
Notícies relacionades
Indica publicitat