no ha sabut explotar les seves victòries perquè cada gran èxit ha estat seguit de mesos de paràlisi. Va passar després de la consulta del 9-N de 2014 amb les diferències entre Artur Mas i d'Oriol Junqueres sobre la candidatura unitària com a condició d'eleccions plebiscitàries. Va tornar a passar després de la victòria del 27 de setembre amb la incapacitat d'investir el nou President de la Generalitat. Ara, per tercera vegada, les divisions en el Govern independentista han fet aparèixer l'amenaça d'eleccions autonòmiques anticipades.

Cal proclamar que, si ens posen multes, no les pagarem i, si ens inhabiliten, ens mantindrem en els càrrecs pels quals hem estat elegits democràticament"

Els militants de l'ANC són conscients que el vaixell de la independència es troba en l'angoixosa calma que precedeix la tempesta del moment de la ruptura. Tanmateix les eleccions al Secretariat de l'ANC no s'han centrat en què cal fer, sinó en qui ha de ser el capità.  La confrontació s'ha produït com un "joc de trons" espectral desenvolupat enmig d'una espesa boira en la qual ha estat difícil distingir els posicionaments sobre el que cal fer. La calima que ha envoltat les eleccions no ens ha deixat veure el nucli de la borrasca que s'acosta. El Regne d'Espanya ha respost a la victòria democràtica del 27 de setembre amb la criminalització de la resolució ddel 9 de novembre. Aquesta bel·ligerància extrema, acompanyada de la suspensió sistemàtica de totes les lleis del Parlament, altera l'estratègia de "Junts pel Si".

Només l'ANC, que representa la principal xarxa d'activistes del país, té la capacitat de posar el moviment de desobediència civil fet des de les institucions"

Aquesta es fonamentava en el supòsit que el Regne d'Espanya acceptaria el principi democràtic de respecte a la voluntat popular. Basant-se en aquesta premissa de respecte democràtic preveia la creació d'"estructures d'Estat" que permetrien un procés de desconnexió en 18 mesos. El programa de Junts pel Si confiava que la posada en marxa de les estructures d'Estat anirien acompanyades de l'inici de negociacions amb l'Estat espanyol. En aquesta estratègia el paper de la societat civil era secundari perquè prevalia la legitimitat obtinguda a les urnes. L'experiència empírica demostra que aquesta hipòtesi és falsa i encara no som conscients de les seves greus conseqüències.

En Quim Torra ha publicat el llibre "Els últims 100 metres" amarat d'aquest marc conceptual, sense adonar-se que l'hostilitat radical de l'Estat espanyol  impossibilita culminar el camí emprès. Amb l'honradesa intel·lectual que el caracteritza acompanya el programa de "Junts pel Si" amb el de la CUP, que considera complementari, una mena de versió picant, dirigida al segment de mercat de l'esquerra alternativa. Però el marc mental del programa de la CUP és la configuració d'un escenari de dualitats de poders: el de les estructures constitucionals de l'oligarquia espanyola contra el nou contrapoder creat per un Govern català rupturista. Aquesta proposta revela el marc mental de "tots els poders als Soviets" sense tenir present que Rússia tenia els seus exèrcits a punt de caure derrotats en la guerra, mentre els soldats s'apoderaven dels vaixells i de les casernes.

Els militants de l'ANC són conscients que el vaixell de la independència es troba en l'angoixosa calma que precedeix la tempesta del moment de la ruptura"



Quim Torra també assenyala un altre aspecte cabdal amb una cita de Vicent Partal: "La condició suprema del dia de la proclamació de la independència és que la Generalitat siga capaç d'assumir, des d'aquell moment, el control del territori, de cap a cap".  El director de Vilaweb era a les repúbliques bàltiques quan van assolir la independència. No s'adona que eren "repúbliques" amb unes estructures d'Estat que la Generalitat no pot ni somniar, com el poder judicial. La Generalitat no pot estar segura ni dels Mossos d'Esquadra, els sindicats dels quals ja van exigir que no els forcessin a optar entre la legalitat catalana i l'espanyola. En 18 mesos el Govern català no controlarà ni el poder judicial, ni els grans monopolis espanyols a Catalunya, ni les grans empreses multinacionals instal·lades al nostre país. Com assenyala Torra "Llegit així és paralitzador. La complexitat és colossal i imprevisibles les conseqüències, si el Govern es manté decidit a arribar fins al final". La tercera paràlisi del moviment independentista prové d'aquesta complicació gegantina.

Aquí rau la gran responsabilitat històrica de l'ANC i la importància de la reunió del nou Secretariat de dissabte. Perquè l'Assemblea no només ha mobilitzat a milions de persones, sinó ha traduït aquestes accions en incidència política. La manifestació de setembre de 2012 hauria tingut un efecte polític reduït (com la de juliol de 2010) si no hagués provocat la convocatòria de noves eleccions. La cadena humana de 2013 i la gran V de 2014 tenen la seva dimensió colossal perquè va permetre l'exigència de la Carme Forcadell: "President, posi les urnes". L'ANC és l'únic actor col·lectiu que pot treure el procés de l'impàs en el que es troba.

En "Els últims 100 metres" trobem l'estratègia que va seguir Martin Luther King" en la seva lluita pacífica pels drets civils dels afroamericans. En la seva "Carta des de la presó de Birmingham" va escriure "La meta del nostre programa d'acció directa radica en crear una situació tan pletòrica de crisi que desemboqui inevitablement en la sortida negociadora". Als Estats segregacionistes del sud dels USA era impossible trencar el poder dels supremacistes blancs. Només commovent la consciència moral del conjunt dels Estats Units i forçant els poders de Washington era possible anul·lar la legislació de l'apartheid d'Alabama i els altres estats veïns. Com Gandhi o Mandela només era possible remoure l'ànima dels demòcrates del món des de la presó, d'una presó basada en lleis manifestament contràries als drets humans. Catalunya ha de mobilitzar la consciència dels demòcrates europeus per tal que el seu conflicte amb l'Estat espanyol deixi de ser un afer intern hispànic.

L'única resposta digna a la criminalització de la resolució del 9 de novembre és proclamar que estem determinats a portar-la a terme fins a les darreres conseqüències. Cal proclamar que, si ens posen multes, no les pagarem i, si ens inhabiliten, ens mantindrem en els càrrecs pels quals hem estat elegits democràticament. D'aquesta manera per imposar la seva legalitat, que nega el dret inalienable dels catalans a l'autodeterminació, el Regne d'Espanya ens haurà d'empresonar. No només serà una sortida digna, sinó també eficaç. Perquè quedarà patent davant l'opinió pública mundial la iniquitat de l'Estat espanyol envers Catalunya. Tornarà a haver-hi presos polítics a Espanya, que seran càrrecs electes condemnat per acomplir el mandat dels seus votants.

Només l'ANC, que representa la principal xarxa d'activistes del país, té la capacitat de posar el moviment de desobediència civil fet des de les institucions. A la reunió posterior a la seva constitució el nou Secretaria hauria de fer una declaració amb dues propostes, pel cap baix. En primer lloc acordar amb les altres entitats i amb el Govern la data de proclamació de la República Catalana, com es va fer amb l'acord sobre la pregunta i la data de la consulta del 9-N. En segon lloc proposar que l'Assemblea de Càrrecs Electes contingui una declaració amb la seva determinació de culminar el procés constituent fins a les seves conseqüències, inclosos els processaments i la presó, per un cantó, i l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, per l'altre. Amb un cop de puny a la taula d'aquest tipus desapareixerà tota la paràlisi que ens ha agarrotat en els darrers mesos i farem irreversible la República Catalana.