I també per la persona d'Alfred Bosch. Perquè, en el meu cas, quan vaig veure el seu esforç i el seu entusiasme en les consultes per la independència a la ciutat de Barcelona, vaig arribar a la conclusió que, si un dia feia política, jo estaria al seu costat. Alfred Bosch feia un discurs diferent, novell, net, transparent, i vaig creure que ell representaria un canvi de paradigma a la rovellada i vella política catalana.

Ho hem intentat tot... i la resposta sempre ha sigut: 'Aquesta és la nostra Espanya, aquí manem nosaltres'"

Aquest 20-N no podem tornar als discursos antics d'un PSC que, amb tot el respecte, crec que s'equivoca. O als discursos d'una CiU que torna al mateix de sempre: defensar l'entesa i l'estabilitat de l'Estat espanyol, quan avui el que convé és anar a Madrid, a la metròpoli, a preparar el divorci ─si voleu, al més negociat possible─ però sense pors ni temors i parlant clar. Ho hem intentat tot... i la resposta sempre ha sigut la mateixa: "Aquesta és la nostra Espanya, aquí manem nosaltres".

I en aquesta Espanya, nacional, nosaltres, la nació catalana, l'última colònia que els queda i que encara expolien, no hi tenim res a fer. Perquè, entre d'altres coses, ens fan invisibles al món. Volem, doncs, trobar el nostre camí de sobirania, llibertat i progrés per tal que demà, com fa Portugal, ens poguem entendre amb Espanya, com a bons veïns, en el marc d'una Europa al més unida possible.

El diumenge encara no serem a les nostres eleccions però la pica que pot representar Alfred Bosch i els seus companys a Madrid és imprescindible perquè Catalunya no sigui invisible allà i al món sencer.