Barcelona · Als que teniu l'amabilitat de llegir aquestes ratlles permeteu-me que, d'entrada, us plantegi una qüestió que agrairia hi reflexionéssiu, i que no responguéssiu en calent. Per quina raó les accions d'Esquerra Republicana de Catalunya, quan defineix i defensa un camí pel país diferent al que propicien els defensors de l'autonomisme, desferma unes reaccions tan virulentes, tan histriòniques, en els representants de les altres formacions polítiques i en alguns intel·lectuals de vol ras?

El darrer episodi l'hem tingut en la recent votació del Parlament sobre la ignominiosa qüestió del Tribunal Constitucional. Esquerra ha votat afirmativament amb les altres forces del catalanisme per portar una resolució unitària a les Corts espanyoles, sabent com saben tots que el final serà el mateix, que ni el Partit Popular ni el PSOE seran sensibles a la raonada petició de la cambra catalana. Això no trigarà gaires setmanes en veure's, són faves contades. Hem votat sí per responsabilitat, per no trencar la unitat. No hem volgut, però, signar la proposta de resolució, hi tenim tot el dret.

La nostra via, l'horitzó que dibuixem i que volem pel país és el de la sobirania plena. Nosaltres tenim la convicció que la via autonomista - la defensada per CiU, PSC i ICV- està esgotada i que cal enfocar una etapa nova, més ambiciosa, la de fer respectar els drets del nostre poble, els nacionals i culturals, també però els socials i econòmics. Els mateixos que van rebaixar l'Estatut del 30 de setembre de 2005 i que van acceptar, diuen, un pacte amb l'estat que la part espanyola no compleix ni té voluntat de complir, són els que recriminen a ERC la seva actitud. Són els mateixos que han provat, una vegada i una altra, de fer passar bou per bèstia grossa amb grans declaracions, per justificar durant tot el procés allò que és injustificable, la renúncia a l'ambició de justícia pels catalans i les catalanes, la renúncia a dir la veritat a la gent, perquè tots són sabedors del que passarà.

Tanta mala consciència tenen? Tant els costa d'acceptar que no ha servit de res que s'autoimposin limitacions per aconseguir uns guanys que sempre són injustos i minsos? Tan incòmoda que uns altres assenyalem un altre camí i el defensem? Què diran o quina alternativa plantejaran quan Madrid respongui NO a aquesta mostra de fermesa per canviar la composició del TC? A Esquerra som conscients que hem adoptat una posició difícil, compromesa, de risc, també però de responsabilitat. Convindreu que hagués estat més fàcil sumar-nos acríticament a un moviment tàctic que no porta enlloc, que no aborda el problema, que no assenyala ni la causa ni la solució.

Permeteu-me també i disculpeu-me alhora que, contra el que és la meva costum, assenyali ara alguna de les veus que per aquest afer públicament ens han titllat de ridículs. Un ha estat el senyor Gavin, l'home que volia fer el Segre navegable al seu pas per Lleida amb una capacitat de visió digna de millors causes. L'altre, l'enfant terrible de la intel·lectualitat local, el senyor Josep Borrell que ho feia al mateix temps que un altre intel·lectual de trajectòria, compromís amb el país i projecció sensiblement diferents com el filòsof Josep Maria Terricabras, que manifestava la seva comprensió i respecte cap a la posició mantinguda pel meu partit.

Nosaltres no defallirem, som aquí per convicció, cap consciència comprada ens influirà. Només vosaltres, els ciutadans que llegiu aquest escrit, teniu la prerrogativa d'assenyalar-nos si valoreu com a encertat el camí i l'actitud que us plantegem. En altres parts del món van començar a dir si volem podem. I ho han fet, han volgut i han pogut.