Certament, aquesta ha estat una de les grans debilitats dels partits independentistes, si més no d'alguns més que d'altres.

La sensació que dins de les formacions integrants de JxSí i dins de les files anticapitalistes hi ha elements que es miren amb recel permanentment ha estat una evidència des de l'inici d'aquest camí. El #pressingcup en va ser un bon exemple, que no dubto que pot reaparèixer ara que s'han de tornar a tramitar uns pressupostos essencials per arribar al Dia D i l'Hora H en condicions; l'entrevista que Anna Gabriel va tenir amb Pablo Iglesias, acusant a JxSí de voler-los destruir, també evidencia el distanciament que hi ha entre alguns líders polítics de l'esquerra alternativa amb d'altres formacions independentistes.

Puigdemont deixa clar que si hi ha pressupostos, hi haurà referèndum. No cal buscar tres peus al gat, perquè amb pressupostos prorrogats la legitimitat de qualsevol govern queda tocada. Més aquest, que permanentment ha de fer equilibris felins al Parlament per poder tirar endavant el Procés i la gestió del dia a dia –totes dues coses, igual d'importants–. Atrevir-se a pensar que el govern podria arribar al dia del referèndum amb uns pressupostos prorrogats és  com assumir que per arribar al punt de desconnexió cal caminar cap al calvari portant la creu a coll. L'independentisme (organitzat políticament i de la societat civil) ha d'arribar al Dia D i l'Hora H cohesionat (tant com pugui, o li deixin?) perquè la desconnexió –si es guanya el referèndum, com preveuen algunes enquestes– no es podrà fer si es perceben discrepàncies en el fons. Ara, encara se'n veuen masses. La poesia té musicalitat, però la prosa és massa rocosa.

Transcendir la lògica dels espais ideològics clàssics és bàsic per encarar el futur proper. El pluralisme polaritzat que ha forjat la cultura política de les societats mediterrànies no ajuda gens. Es fa difícil, culturalment, entendre la necessitat de buscar pactes com a base de la governança: no parlo de pactes puntuals, fruit dels equilibris parlamentaris o la tàctica del dia a dia, sinó de generar grans espais de diàleg que permetin assentar bases sòlides per a fer créixer globalment la societat. Plantejar-se la negociació dels pressupostos –que implícitament porta parlar sobre la nova república– enquadrats ideològicament i de forma inamovible a les clivelles tradicionals que han configurat els nostres sistemes polítics és un error basal. Un error històric, molt més propi de les esquerres, que s'ha reproduït en diversos moments de la història d'Europa –en alguns casos, com en la Guerra Civil espanyola, amb conseqüències nefastes–.

Fa dies que tinc clar que, si el mediàticament anomenat Procés se'n va a l'aigua serà per culpa dels propis independentistes (liberals, socialdemòcrates, republicans, anticapitalistes... tots tindran part de responsabilitat), per la impossibilitat (o no voluntat?) d'abandonar la tàctica quan és hora de mirar estratègicament cap al futur. La qüestió de confiança en què va sotmetre's el president Puigdemont va deixar clar que al gironí no li tremola el pols a l'hora de fer virar el timó: jugar?, poc i just.