La gran majoria dels catalans, concretament els que som sobiranistes, estem absolutament astorats. Estem perplexos perquè no entenem el què està passant. 

El 27-S se'ns va demanar el vot perquè, segons ens havien dit tots, volien portar aquest nostre petit gran país a la seva emancipació nacional i que, a més, ho faríem molt bé i sobretot molt ràpid. Doncs, ara per ara, ens estem lluint.

El nostre Parlament acaba de declarar solemnement l'inici del procés de creació de l'Estat català independent en forma de República, una històrica declaració que tristament pot quedar en simple paper mullat si aquestes dues forces polítiques són incapaces d'investir un president perquè dugui a terme el transcendental mandat que aquesta incorpora. Doncs, si seguim així, ens lluirem.

I segons sembla, aquest procés d'investidura va per llarg, molt llarg, si és que, fins i tot, acaba realment materialitzant-se. En altres paraules, allò que teníem tan clar ja no ho tenim tant, i aquella pressa que teníem, ja no la tenim"

Allò que es deia que l'únic important aquí era el procés i no pas les persones, ja no és així. Ara, en comptes d'anar per feina, ens dediquem a perdre miserablement temps i esforços en decidir precisament el qui o millor dit qui no, donant així temps a l'Estat espanyol per preparar amb temps i amb cura quina ha de ser la seva contundent resposta política, però sobretot jurídica, per tal de posar fre (i si pot final) a aquest somni sobiranista. Perdoneu que em repeteixi, però ens estem lluint i de valent.

Jo no entenc res. Simplement sóc un pobre pare de família que ha treballat molt, com tanta altra gent anònima, per arribar on som i que veu com les seves il·lusions de poder oferir a les seves encantadores filles un país millor, més democràtic i socialment més just, s'estan esvaint miserablement com el fum per la inexplicable actitud excloent d'uns pocs per sobre la voluntat d'una majoria, quan paradoxalment haurien de ser precisament els més incloents. D'això se'n diu lluir-se.

Però com he dit, no he entès res. M'és absolutament indiferent si agrada o desagrada més o menys el candidat proposat. En qualsevol cas, és el que ha votat democràticament la majoria del poble català i fins ara sempre havíem defensat que la República Catalana seria un projecte absolutament inclusiu, on hi cap tothom, sense exclusions personals de cap tipus. Però si hem de començar a construir-la d'aquesta manera excloent i arbitrària, no compteu amb mi. No és la República que m'havia imaginat. De fet, no m'importa el qui, a mi m'importa el què, el com i el quan, sense personalismes de cap classe. Per això, si no som capaços de desllorigar aquest embolic i anar per feina, deixem-ho estar fins que siguem prou madurs. Una pena, però és que ens estem lluint de veritat.