Les reflexions sobre l'estatut jurídic de les llengües catalana i castellana en una propera Catalunya independent són oportunes. Potser no tindria prou interès una sobirania catalana que no assegurés la plena normalització lingüística després d'una massa llarga etapa de repressió.
El català hauria de deixar de ser tractat a Europa com una llengua minoritària. Qualsevol fórmula que defensi un reconeixement simètric de les dues llengües suposaria la progressiva subordinació del català i la seva desaparició a mig termini a favor d'un ús generalitzat de la llengua forta, el castellà, tal com passa sempre que han de conviure dues llengües en règim de bilingüisme aparentment just i equilibrat.
És aconsellable que la futura constitució afirmi que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que una posterior llei de llengües reguli l'ús del català i del castellà a la vida pública així com l'atenció a les altres llengües dels ciutadans.
El primer criteri seria el caràcter obligatori i prioritari del català a les administracions públiques i el dret de tots els ciutadans a utilitzar també el castellà en les seves relacions inicials amb l'administració.
El que interessa és dissenyar un model savi, que no queda resolt automàticament ni quan es defensa l'oficialitat d'una o de dues llengües"
El segon criteri seria l'organització d'un ensenyament de caràcter multilingüe que assegura el domini del català i de dues altres llengües.
Amb aquests criteris es podria evitar la polèmica sobre les futures llengües oficials. El que interessa és dissenyar un model savi, que no queda resolt automàticament ni quan es defensa l'oficialitat d'una o de dues llengües.
