Després de dies i dies en què el Madrid capitalí reia sorollosament, hipòcrita i burleta, del resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, tot d'una ara ha redescobert que no, que les coses no han anat com creien i deien. La signatura del pacte entre CiU i ERC, entre Mas i Junqueras, marca camí, projecte i data per a Catalunya.
Tot plegat, s'ho han emprès com una afrenta inassumible a l'Espanya constitucional. La mateixa Espanya que s'enorgulleix de dir-se democràtica i que només és capaç de parlar d'il·legalitats i d'il·legalitzacions quan algú planteja exercir la democràcia en referèndum o consulta.
Desgraciadament, davant els problemes, els seus dirigents polítics actuen amb l'amenaça pel davant. En comptes de reconèixer que el problema hi és i que cal afrontar-lo, es crida i s'insulta per a no resoldre'l. En el fons, l'adopció d'aquesta actitud demostra com el pensament espanyolista majoritari nega que Catalunya sigui Espanya, sinó que actua refermant la idea que Catalunya és d'Espanya. Se'ns nega el reconeixement i la igualtat per a considerar-nos talment una propietat, sobre la qual poden i volen continuar fent i desfent, com han vingut fent durant 300 anys.
El repte és imponent i l'ànsia i els interessos per liquidar-lo no defalliran"
Per això, el mateix Estat destina diners de tots a actuar contra expressions polítiques i ciutadanes que democràticament manifesten el seu malestar perquè aquest mateix Estat no els garanteix els drets, i és per això que en volen un altre. Els estats tenen moltes formes de destinar aquests diners, i molts caps pensants ben pagats que ordeixen trames, estratègies i actuacions coordinades per a fer fracassar els qui volen un altre projecte dins Europa i davant el món.
En el context actual, el ministre que ha aconseguit fer-se més famós i insigne, José Ignacio Wert, no va per lliure. La brunete mediàtica i la seva apologia diària de la corrupció no van per lliure. Els proclamadors que una Catalunya fora d'Espanya patirà l'apocalipsi no van per lliure. Tinc la sensació que aquest enrenou de la llengua és la mateixa argúcia que utilitzen els dolents en les pel•lícules per despistar l'autoritat. Es munta un daltabaix en paral·lel, i mentre tothom hi focalitza l'atenció, ells actuen, fan i desfan amb total impunitat. Així les clavegueres i les estructures de l'Estat fan la seva feina….
Caldrà estar molt atents, actuar amb serenor i respondre amb contundència, perquè després, o fins i tot abans, de l'ofec de la llengua vindrà l'asfíxia financera. Al mateix temps que lobbys de pressió miraran de crear i blindar oposició internacional i infiltrats interiors intentaran dinamitar el procés des de dintre. Es farà foc i fum perquè la trama silenciosa pugui actuar amb sigil i sense escrúpols.
El repte és imponent, el camí llarg i ambiciós… i l'ànsia i els interessos per liquidar-lo mentrestant no defalliran.
