Cada persona, concientment o inconscient, té una ideologia i en la societat on viu n'acostuma a haver una de dominant que es viu sovint inconscientment.

Actualment l'evolució semàntica ha fet que el terme ideologia s'apliqui quasi exclusivament en el món de la política i, apart de la que es construeix conscientment, hi ha una forma col·lectiva i, de vegades inconscient, que s'assumeix i que impregna valorativament tota la nostra anàlisi, tal com ja he dit.

Fins i tot el dret, que és un dels puntals de qualsevol societat, i sobretot la seva interpretació i aplicació, no pot abstreure's de la influència ideològica. Especialment el dret public ens demostra historicament que massa sovint ha vingut a legitimar situacions de fet que prèviament s'havien aconseguit per la força. La Constitució espanyola del 1978, tot i els avenços democràtics innegables que va suposar, no es pot deslliurar dels condicionants ideològics de l'epoca anterior i de la mentalitat secular que ha anat acompanyant la història espanyola.

M'hi ha fet pensar les frases del senyor Peces Barba, en pau descansi, quan se cita que en vida va dir coses com: "Quiza hubiera sido mejor, en el siglo XVII, quedarse con los portugueses y dejar a los catalanes", o bé "No se cuantas veces hubo que bombardear Barcelona. Creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardear".

Es tracta de frases expresades per un dels pares de la constitució democràtica espanyola i que, en funció de la seva condició d'espanyol demòcrata, es considera amb el dret de decidir quin terrirori, quin país, pot incorporar, o deixar anar, segons les seves predileccions. En qualsevol cas també considera que per tal de mantenir aquest territori espanyol en els límits que ell considera adequats, independentment de la voluntat dels ciutadans respectius, es pot usar la força del bombardejos.

Vet aquí com hi ha una ideologia espanyola amb la què es fa difícil que es pugui parlar i pactar a partir del diàleg democràtic.