Les vacil·lacions dins del bloc sobiranista –particularment a càrrec d'UDC i ICV, i alguns membres del govern-, davant les primeres maniobres orquestrals de l'Estat, fa evident la distància entre la fermesa de la mobilització cívica i l'excés de càlcul tacticista d'algunes direccions polítiques.
Hi ha sectors que tenen veritable pànic a una dinàmica reivindicadora i transformadora, d'aprofundiment democràtic, que ells no lideren i que no estan en condicions de controlar. Que sobre el tema polític sens dubte més decisiu de la història recent de Catalunya i d'Espanya, algunes formacions no es puguin ni "posicionar" resulta sorprenent.
La llibertat de vot se suposa que els simpatitzants i militants d'aquestes formacions ja la tenien concedida. Però això no vol dir que un partit polític renunciï a pronunciar-se sobre la qualitat de subjecte polític del seu país!
No ser capaç de dir del teu propi país allò que ets capaç de dictaminar ordinàriament, amb tota la convicció i donant lliçons, sobre tota mena de realitats i territoris que són ben lluny de les nostres coordenades, és simplement al·lucinant. Si no et pots pronunciar sobre l'existència homologada del teu país, ¿quina mena de política i quina mena de transformacions podràs proposar? Tants anys fent política i pensant la societat per acabar no sabent què dir del més elemental... El psiquiatre abraçat al divan... L'autoanàlisi continuarà...
Cal enfortir el bloc democràtic sobiranista tant com sigui possible. Es pot eixamplar el ventall de l'acord. I ens convé"
Per completar el desgavell de espanyolisme autoproclamat d'esquerra, s'impulsa un manifest de velles glòries que s'atribueixen la patent de l'esquerranositat i que, mentre el carrer bull de gent exigint democràcia i volent participar en un gran procés de canvi, aposten pel suport a l'autoritarisme de l'Estat. Són l'analgèsic del règim. Cap anàlisi concreta de la situació concreta. Cap indici d'haver interpretat els profunds canvis socials dels darrers anys.
Deixant de banda aquesta mena de friquisme de pseudoesquerra –peduncle postmodern de la dreta espanyola-- que només treu el cap quan l'Estat li demana, cal enfortir el bloc democràtic sobiranista tant com sigui possible. Es pot eixamplar el ventall de l'acord. I ens convé.
El socialisme catalanista que representen els grups d'Ernest Maragall i Ignasi Elena –i tants grups municipals, antics dirigents i quadres de dins i de fora del PSC-- han estat compromesos amb el procés. Convidant-los a incorporar-se d'alguna manera a les reunions del bloc parlamentari pel dret a decidir, n'obtindríem una foto més diversa i més completa. I seríem una mica més forts.
