I, per tant, haurà de desplegar de manera unilateral la logística necessària per a exercir el dret de decidir. I a veure què passa..."

La data i la pregunta emmarquen un procés amb varis escenaris i actors diferents. Els moviments socials tenen la missió de vetllar per l'èxit de la participació i del resultat. Fins avui han treballat molt i bé. L'última enquesta de El Periódico feia evident que tres de quatre catalans estan a favor de què se'ls consulti sobre la independència i de què M. Rajoy doni el plàcet a la consulta.

Tanmateix, Rajoy i el PP han anunciat que vindran a exposar els motius del no, els quals no són altres que els arguments de Ciutadans, el partit en voga gràcies sobretot, a la "lògica" jurídica dels seus plantejaments. Rajoy vol recuperar els vots manllevats i guanyar el "Oh happy day" del unionisme. De fet, ell és l'origen i la coherència del lerrouxisme actual.
Aprofitant l'entrada d'any, els partits haurien d'harmonitzar les agendes"
El nucli de la discussió se situa en si la consulta es farà o no. L'unionisme insistirà en què la consulta no es farà i ho repetirà mantes vegades, fins que la gent ho digereixi subconscientment. De manera que la fermesa i la tossuderia dels partidaris de fer-la serà la clau, en contra del defalliment. Quim Arrufat s'hi referia i els moviments socials ho tenen molt present.

Però els partits continuen amb les velles tàctiques i subratllen els seus trets més diferencials. Sembla que la unitat no s'hagi de treballar, que la sobirania i el dret a decidir no siguin transcendentals i que puguin figurar només, com un capítol del programa electoral. De manera que la perplexitat de tothom és extraordinària. Perquè els moviments socials els reconeixen el rol de capdavanter. Els donen el poder d'establir el full de ruta i les seves modulacions. Els atorguen llibertat per pactar i acordar entre ells i amb tercers. I se sotmeten a la bona fe i a la companyonia.

Rajoy va treballant meticulosament les relacions internacionals. Sap que si ningú ajuda als catalans, ell ho té guanyat. La fira de varietats dels nostres partits no és el dragon khan d'altres èpoques. Però J. M. García-Margallo, ministre d'exteriors, la ven arreu. És l'argument que sosté que la consulta no es farà. I en realitat, allò que els catalans poden argüir no és la unitat dels polítics, sinó la ferma voluntat del poble.

Aprofitant l'entrada d'any, els partits haurien d'harmonitzar les agendes. I fem vots perquè sigui així. Altrament, els moviments socials, ara vigilants i atònits, s'hauran de plantejar si deixen la banda dels espectadors i reclamen la iniciativa.