Allà on semblava que només hi hauria pau, hi ha guerra; allà on feia l'efecte que tot serien flors i violes, ara hi ha un camí ben punxegut. Si semblava coll avall la integració de les dues faccions que van enfrontar-se obertament al proppassat congrés nacional del PSPV-PSOE, ara com ara aquesta possibilitat és més costeruda que mai. Jorge Alarte, el recentment escollit nou secretari general dels socialistes valencians, acaba de fer un cop de mà a la taula i ha mirat d'imposar la seua autoritat de manera brusca i decidida. Tot just les formes que mai no han reeixit en una formació malmesa per les lluites intestines. Unes baralles que semblaven pretèrites però que ara, en aquest nou temps que comença, reviscolen amb força.
El detonant d'aquest canvi de rumb ha estat el primer congrés provincial de València. Una cita verge, constituent, que ha acabat com el rosari de l'aurora. Pitjor haguera estat impossible. Allò que feia pinta de pacte tancat i barrat entre els alartistes i els seguidors de Joaquim Puig i de Francesc Romeu, çò és, el cap visible del 51% guanyador i els caps visibles dels 48% perdedor a la darrera contesa de caire nacional, ha derivat en una situació embolicada que podria menar a un llarg període, no inferior a tres mesos, d'estira-i-arronses que evoquen els fatídics episodis de tensió que van reproduir-se al PSPV durant la dècada dels noranta. Alarte, segons que ha quedat clar després del cap de setmana passat, ha optat per la via dura, la que més desgasta però la que més mans lliures pot donar-li a mitjà termini: ha trencat el pacte per treure endavant la primera executiva provincial de València a canvi de fer saltar pels aires els anhels de pau que coven bona part dels militants del partit.
La jugada ha estat la següent: Alarte va proposar una candidata a la secretaria general de València acceptada per la resta de sectors, com era l'alcaldessa de Quart de Poblet (Horta), Carmen Martínez. Una persona fortament lligada a l'alcalde d'Alaquàs, però que els opositors d'Alarte acataven com a contra als gestos que aquest ha promès de fer a Castelló, on en principi sembla que serà escollit com a secretari general el "puigista" Francesc Colomer, al congrés previst pel 15 de novembre. L'acceptació de Martínez s'entenia com un primer pas de cara a consensuar una llista de integració per a l'executiva provincial valenciana, dins de la qual el president seria Francesc Signes, figura emblemàtica del lermisme. Els entrebancs van venir quan Romeu va proposar els seus dos representants -de la trentena que hi ha a l'executiva, dues persones per a càrrecs de poca o nul·la transcendència: la secretaria de Consum i una vocalia. Alarte va vetar les dues dones proposades per Romeu, que va escollir-ne unes altres dues, encara d'un perfil més baix. Però Alarte, que està enfrontat a Romeu des dels temps que tots dos lluitaven per ser el dofí avantatjat de Ciprià Ciscar, va trencar definitivament la baralla, i tampoc no va acceptar els noms de Romeu. Al rerafons hi ha el desig d'aquest d'optar a la secretaria general del PSPV-PSOE a la ciutat de València, una plataforma important des de la qual podria plantar cara, internament, a Alarte. I tothom sap que el discurs de Romeu, la seua dialèctica, és força més contundent que no la de l'actual secretari general de país. També és 'vox pupuli' que Romeu cau, en massa ocasions, en patinades innecessàries, com ho ha estat aquesta de llançar-se a la cursa successora del cap i casal sense comptar amb el plàcid d'Alarte.
El trencament del diàleg per a arribar a una llista de consens va endarrerir la votació final de l'executiva provincial de València. Fet i fet, 80 dels 400 delegats no van esperar fins a la fi. Al remat, tan sols 220 dels presents van fer-hi costat, amb un percentatge del 61%. Una xifra magra, molt magra, pel que semblava un propòsit conjunt de fer pinya, com va demanar, de manera vehement, el vicesecretari federal, José Blanco, i com han mirat de fer veure, també, María Teresa Fernández de la Vega i Leire Pajín. Ni els uns ni els altres, però, no han evitat que es reobriren les ferides del socialisme valencià... En tot cas, els moviments arriscats d'Alarte han comportat una victòria. Menor, però victòria: al 61% de suports hi ha gent que ha sabut seduir pel nou projecte, gent identificada amb el projecte anterior però que ha entrat a l'executiva i que miren de seguir les passes de persones com ara Joan Calabuig i Alfred Boix, presents a l'executiva nacional. Gent com ara Juan Soto, regidor de València i del corrent Esquerra Socialista. El 61%, pensa Alarte, és més que no el seu 51% d'ara fa un mes i mig. A més, sempre pot mirar cap al Palau de la Generalitat, la seua obsessió mai no amagada: allà hi ha Francesc Camps, la persona que va saber mantenir la pressió exercida pels zaplanistes i que, gràcies al poder que atorga el poder, gràcies als privilegis que implica tot càrrec, ha sabut redirigir el partit i el govern cap als seus interessos. Camps ara mira de liquidar l'últim reducte del zaplanisme, la direcció provincial alacantina, mentre Alarte, a la seua formació, mira d'imitar-lo. Aquest, però, només és a l'inici del camí. Arribarà fins a la fi?
