Com que el conflicte palestino-israelià és molt complex i complicat, no està clar si aquesta petició d'Abbas és un pas endavant important cap a la solució del conflicte o a la pràctica quedarà només com a foc d'encenalls. Segons com vagin les coses, els palestins poden passar de l'actual situació d'"entitat amb estatut d'observador" dins l'ONU a ser un Estat observador.

Està previst que el Consell de Seguretat els hi tanqui la porta degut al veto dels Estats Units (que suposarà que la política d'Obama respecte al món àrab se'n vagi en orris) però tot indica que els palestins poden obtenir el vot favorable d'entre 120 i 150 estats, del total de 193 que formen les Nacions Unides, a l'Assemblea General. Amb tot, s'ha de distingir entre l'avenç diplomàtic a nivell internacional dels palestins i la realitat existent sobre el terreny.

A Cisjordània i Gaza les victòries polítiques dels palestins a l'àrea internacional no tenen perquè traduir-se en cap mena d'avenç cap a la pau. Des de fa anys hi ha un diàleg de sords o, millor dit, no hi ha diàleg entre les parts enfrontades i les pressions internacionals que s'han efectuat fins ara no han estat prou fortes ni contundents per desbloquejar la situació.

La primavera àrab enguany ha tapat el que estava passant en el conflicte palestino-israelià. Encara que no sigui notícia, el conflicte persisteix. Està estancat, en un atzucac. Està per veure si la iniciativa política d'Abbas, més enllà de cridar l'atenció internacional, permetrà avançar cap a un acord de pau.

L'Autoritat Palestina considera una victòria política i diplomàtica la seva iniciativa davant de les Nacions Unides i li serveix per reforçar el seu lideratge polític front Hamas

L'anàlisi del govern israelià
El govern israelià del primer ministre Netanyahu, format per conservadors, laboristes i extrema dreta, diu que accepta noves negociacions, sense precondicions, i aprova la construcció de nous edificis en els territoris ocupats des del 1967. Aquesta és precisament la condició dels palestins per tornar a negociar: que es deturi la construcció de nous assentaments en els territoris ocupats des de la guerra del 1967 i que, en teoria, han de ser la base territorial del futur Estat palestí.

L'anàlisi més o menys oficial del govern israelià destaca la debilitat política i  militar de l'Autoritat Palestina, en mans de l'OAP (Organització per a l'Alliberament de Palestina),  front els radicals d'Hamas, que controlen la franja de Gaza; que els dirigents polítics palestins són conscients que una tercera Intifada se'ls hi tornaria en contra, els perjudicaria; que, a més a més de la divisió interna, els palestins pateixen la corrupció dels seus dirigents; que el món àrab travessa una crisi social i política sense precedents i poca cosa pot fer en favor d'un Estat palestí i, sobretot, que els Estats Units mantenen el seu suport diplomàtic, polític i militar a Israel.

Reunits tots aquests elements, diuen, l'únic perill per Israel és la divisió interna perquè l'actual govern garanteix la seguretat. Consideren aquests sectors polítics, que representen gran part de l'opinió pública israeliana, que els dirigents palestins encara no estan prou madurs per acceptar les condicions necessàries per fer les paus, que cal esperar que sorgeixin dirigents palestins més pragmàtics. I tot aquest panorama, favorable a Israel, no s'alterarà per un moviment diplomàtic d'Abbas a l'ONU.

Els palestins no tenen pla B
L'Autoritat Palestina considera una victòria política i diplomàtica la seva iniciativa davant de les Nacions Unides i li serveix per reforçar el seu lideratge polític front Hamas. Per sortir de l'atzucac, Abbas no tenia altra carta que jugar i, en el cas de què la maniobra no li sortís prou bé, no té alternativa perquè des que ell mana ha descartat l'ús de la violència. Diu i repeteix: "La primera, la segona i la terra opció són negociar". Els dirigents palestins no tenen un pla B.

La llista d'ocasions perdudes, d'esperances decebudes és tan llarga (acords d'Oslo que havien de conduir a un acord de pau el 1999, negociacions de Camp David i Taba el 2000 i 2001, el "full de ruta" del president Bush del 2002, els acords d'Annápolis del 2007 i 2008) que un fracàs de més no els deturarà en les seves aspiracions. De moment, la petició d'Abbas fa el seu camí pels corredors i passadissos de les Nacions Unides.