La revolució democràtica a Egipte, iniciada el 2011, ha estat esbandida sota la doble pressió d'islamistes i militars, que es disputen el poder. Les eleccions han creat una situació que recorda a la de Turquia quan els islamistes van arribar al govern a través de les urnes.
La revolució també ha consolidat un nou focus d'inestabilitat a l'àrea mediterrània, que se suma a la guerra civil de Síria i l'amenaça per a l'euro que representen les dèbils i atrotinades economies de Grècia i Espanya i els seus governs impotents.
Les primeres eleccions democràtiques a l'Egipte, celebrades després de la revolució democràtica, van donar un parlament dominat pels islamistes Germans Musulmans i els salafistes (extremistes partidaris de la guerra santa).
Els demòcrates, que havien iniciat i encapçalat la revolució, van quedar reduïts a una minoria. Ara els militars, que governen des del cop d'Estat que va fer caure la monarquia del rei Saud, el 1953, han dissolt aquest parlament fent servir el poder judicial, és a dir, el Tribunal Constitucional, el qual controlen.
Les eleccions presidencials van polaritzar el país entre el candidat dels islamistes Germans Musulmans i el candidat del règim militar, el general Chafik, i a la primera volta van quedar eliminats els candidats democràtics. Trista fi, doncs, per a la revolució. La segona volta ha estat guanyada, de manera ajustada, pel dirigent islamista Mohamed Morsi. Però la realitat és que aquest nou president, per començar, no sap ni quins poders té, ja que no hi ha una nova Constitució i aquesta encara s'ha de redactar.
La difícil situació de l'Egipte consolida un altre focus d'inestabilitat instal·lat a les ribes del Mare Nostrum
Els militars, tot i haver perdut a les urnes, conserven el poder militar, tenen el poder judicial i també el legislatiu. El nou president haurà de pactar amb els generals, traint així les seves promeses d'aplicar un programa de govern islamista i restaurar el califat, o fer-los front en un pols pel poder que ningú sap com pot acabar. Allò que està clar és que els egipcis han elegit un cap d'Estat que no pot governar sense permís de la casta dominant militar.
El precedent de Turquia
Una situació semblant es va donar a la Turquia laica quan els islamistes de l'actual primer ministre Erdogan, van guanyar les eleccions i van formar govern. En el cas turc el suport popular, la prudència dels islamistes i altres factors han fet possible un canvi de situació, de manera que ara els militars turcs ja no tenen l'última paraula en la vida política del país ni dominen el poder judicial ni el legislatiu.
Si els Germans Musulmans cedeixen ara per tal de mantenir-se a la presidència i el govern poden confiar en noves i futures victòries electorals que, com en el cas de Turquia, permetin una evolució que acabi situant els militars al seu lloc, és a dir, fora del poder polític i econòmic. De moment, el Consell Suprem de les Forces Armades ho controla tot, inclosa la comissió que redactarà la nova Constitució que determinarà quins poders tenen Morsi i el seu govern.
Mentrestant, els Germans Musulmans hauran d'engolir, sense gaires protestes, la dissolució del primer parlament democràtic elegit pel poble egipci. La difícil situació econòmica i social que pateix l'Egipte i l'existència de forces democràtiques poden desestabilitzar en qualsevol moment la situació política, fins i tot en el cas d'un pacte entre Germans Musulmans i militars. Ja tenim un altre focus d'inestabilitat a curt i mig termini instal·lat a les ribes del Mare Nostrum.
