Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dijous, 27 de de gener del 2011 | 15:53
Crònica · Internacional

La revolució democràtica de Tunísia agita el món àrab

La revolució democràtica de Tunísia ha fet l'efecte d'un tsunami en el món àrab i ara tots els règims despòtics pateixen els seus efectes. Quan va iniciar-se la revolta a Tunísia hi havia també forta agitació popular a Algèria, Jordània i Egipte (en aquest cas per una matança de coptes, la minoria cristiana) i ara, unes setmanes després, una vegada ha triomfat la revolució del gessamí, la contestació popular sembla especialment forta a Egipte i, en menor mesura, a Iemen i Líban (on els qui es revolten són els cristians i sunnites contra els xiïtes).

Hi ha qui compara l'actual agitació popular en el món àrab contra les dictadures i monarquies absolutes a l'onada democratitzadora del 1989 a l'Est europeu, que va anar tombant un rera altra els règims comunistes. Però la revolució del gessamí podria ser única, de moment. S'ha donat una circumstància determinant i és que a l'hora de reprimir al poble el règim de Ben Ali sols ha comptat amb la policia mentre que els militars s'han negat a disparar. 

A Algèria, on també són freqüents les revoltes del jovent sense feina, el poder és a mans d'una casta de generals que es queden els enormes beneficis del petroli, per tant, resulta un règim més difícil de tombar a no ser que es produeixi una divisió dins de la jerarquia militar. Per molta gent que surti al carrer i per molts morts que es produeixin,  els generals, els alts comandaments, tenen l'última paraula. I no sembla previsible que aquests estiguin disposats a agafar l'avió rumb al refugi saudita.  

A Egipte, on el règim del president (també general) Mubarak és força impopular, cal recordar que des del derrocament de la monarquia tots els presidents han estat generals (Naguib, Nasser, Sadat i, des de fas trenta anys, Mubarak). També en aquest cas les forces armades semblen tenir l'última paraula si el dèspota es troba superat per les protestes dels carrers. Hi ha un fort debat intern en aquest règim per la successió del vell dictador (82 anys) i aquest sembla voler traspassar el càrrec al seu fill, però no tots els sectors de la classe dirigent hi estan d'acord. I els que no hi estan gens d'acord són els milions d'egipcis amb problemes econòmics per poder viure dignament.

Mesures a corre-cuita
Com que la caiguda del règim de Ben Ali no té precedents ni al Magreb ni al Pròxim Orient, tots els dictadors tenen ara la por al cos i adopten amb presses mesures pressupostaries per evitar la pujada dels preus dels aliments. A Algèria, Jordània, Líbia i Marroc els últims dies s'han adoptat mesures en aquest sentit. Però encara que ara puguin calmar l'actual onada popular (s'han immolat pel foc, seguint l'exemple del jove tunisià diplomat venedor de verdures, joves i opositors a Algèria, Egipte i Mauritània)  tots aquests règims tenen un tendó d' Aquil·les que pot conduir a la seva pèrdua: l'enorme atur juvenil que deixa sense perspectives de futur a la majoria de la població.

Una de les conseqüències més interessants de la revolució del gessamí és la destrucció d'un seguit de pressupòsits ideològics que eren considerats com indiscutibles. El poble tunisià, amb les seves aspiracions democràtiques, ha desautoritzat els partidaris de la teoria del xoc de civilitzacions, els qui consideren incomptable la cultura i religió musulmanes amb la democràcia, els qui pensen que els àrabs no estan fets per ser lliures sinó sotmesos a poders forts, els qui creuen que els valors universals dels drets humans de fet són valors occidentals, els qui estan convençuts que l'única alternativa als dictadors en el món àrab és l'islamisme radical i, per tant, donen suport als dèspotes.

Davant l'espantall de l'islamisme o doctrina que propugna l'estreta unió entre religió (musulmana) i política, com en els casos de l'Iran i l'Aràbia Saudita, cal distingir entre islamismes ja que no és el mateix el que ara governa a Turquia que el de la teocràcia iraniana o la monarquia saudita wahabita. En el cas de Tunísia l'islamisme autòcton mai ha caigut en la temptació de la violència, al contrari que l'algerià.

El paper de les noves tecnologies
Cal també assenyalar el paper de les noves tecnologies. La revolució s'ha vist afavorida per l'ús d'instruments com Internet, Twitter, Facebook i YouTube. Els manifestants, els opositors, disposen avui dia de nous canals de comunicació i coordinació que els règims dictatorials no sempre poden controlar, com s'ha vist a Tunísia. La difusió de la informació, la facilitat de comunicació, són eines bàsiques en la mobilització popular. Només cal recordar l'actuació de les autoritats iranianes quan van fer front a la revolució verda del 2009 o la dels dirigents xinesos evitant que el seu poble s'assabentés de que un opositor, Liu Xiaobo, havia rebut el premi Nobel de la Pau del 2010.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat