La caiguda del dictador Mubarak ha deixat al descobert que la realitat del poder a Egipte és a mans dels militars. Els alts comandaments, és a dir, els generals, acumulen el poder militar,l'econòmic i el polític. Si compleixen el que han dit, és a dir, que hi ha eleccions lliures el setembre vinent i el pròxim president i el seu govern són civils, els quedarà el poder militar i l'econòmic i podria donar-se una situació "a la turca", és a dir, que les forces armades (els alts comandaments) quedin com a vigilants disposats a intervenir quan ho creguin convenient, segons com evolucionin els esdeveniments.

El poder militar en mans dels militars, enlloc d'estar dirigit per governants civils, és evident. El poder polític, ha quedat clar ja que quan ha marxat el dictador els militars han quedat en primer pla, ocupant la presidència i el govern. Aquesta situació, política, pot modificar-se si s'obren les portes a la democràcia. El que és menys conegut és el poder econòmic dels militars, el seu control sobre sectors sencers de producció industrial.

Una mostra seria la que explica el diari milanès "Corriere della Serra" sobre que l'autopista que va de la població d'Ain Souknah, a la capital, El Caire, en noranta minuts a través del desert, ha estat construïda per l'exèrcit i en terrenys de l'exèrcit i el pa distribuït el 2008 entre els egipcis afamats per la crisi havia estat cuit pels forners de l'exèrcit en els forns de l'exèrcit. Les forces armades egípcies fabriquen frigorífics, rentavaixelles, estufes, bombones de gas, comercien amb l'oli d'oliva i l'aigua mineral. En total 40.000 treballadors al servei dels militars, amb una producció per un valor d'uns 255 milions d'euros anuals.

La realitat és secret d'Estat
Un analista nord-americà, Joshua Stacher, calcula que els militars controlen entre el 33 i el 45% de la economia egípcia. Però la realitat exacte és impossible de saber perquè aquestes xifres i el nombre de fàbriques i empreses que són propietat de les forces armades estan cobertes pel secret d'Estat. Cal sumar a la butxaca dels generals els 1.300 milions de dòlars anuals que reben com ajut dels Estats Units. Aquesta xifra multiplicada pels últims trenta anys d'aliança egípcia amb els EUA, és de 40.000 milions de dòlars en ajut militar.

En els documents revelats per WikiLeaks n'hi ha un de l'ambaixadora nord-americana a Egipte, Margaret Scobey, que diu: "Els generals ja jubilats són situats al capdavant de les empreses (controlades per les forces armades), que són importants, sobretot, en els sectors de la construcció, el ciment, els hotels i els carburants". Els militars també són propietaris de terrenys en el delta del Nil i al llarg de la costa de la Mar Roja. Segons l'ambaixadora esmentada "aquestes propietats són una mena d'indemnització rebuda com a garantia del règim per assegurar-se el suport de l'exèrcit".

A partir d'aquestes dades, que certifiquen el poder econòmic afegit al poder militar, res més normal que els militars-empresaris influeixin en la vida política en defensa dels seus interessos, és a dir, en contra de qualsevol mena de procés de liberalització i de reformes. L'exèrcit veu les privatitzacions com una amenaça, vol un Estat intervencionista. Els militars estaven en contra de la successió de Mubarak pel seu fill, perquè no es militar i perquè temien la concurrència econòmica dels sectors empresarials vinculats a l'ex-hereu Mubarak.

Els militars han deixar que la protesta popular es focalitzés sobre Mubarak, convertit en l'enemic del poble, és a dir, han sacrificat a uns del seus per no prendre mal tots ells, i ara es presenten com els salvadors de la nació, com la guia del poble durant la transició política post-Mubarak. Cal veure si el règim ho canvia tot perquè res canviï o si l'obertura política promesa condueix a un nou règim més democràtic.

Aquest procés de transformació d'una cúpula militar en empresaris amb vocació dominant en el món econòmic s'ha donat a diversos estats d'arreu del món. Sempre en situacions de dictadura o de control dels militars del món polític. Va ser el cas de la Xina post-maoista, de Turquia, d'Algèria, de Guatemala,...