L'Estat ha fracassat, la seva ofensiva per terra mar i aire i la utilització de les clavegueres no ha fet més que enfortir el procés sobiranista i l'ha internacionalitzat, donant-li credibilitat i enfortint el que era el protagonista dels seus atacs, el president Mas. Els analistes de l'Estat, desconcertats, basculen en dues línies estratègiques diferents i en alguns punts enfrontades. La primera d'aquestes creu que l'Estat ha de fer una oferta, una pastanaga. I per a perdre el temps, enraonar i debatre sobre la reforma constitucional, sobre un cert concert econòmic, sobre el federalisme... etc.

Tot plegat amb una forta i ben pagada campanya mediàtica als mitjans de comunicació espanyols –i a Catalunya, com ariet subtil, al Grup Godó–. La segona línia estratègica és crispada, dura i comprèn –almenys sobre el paper– difondre la idea que a Catalunya hi ha violència entre la ciutadania comparant-la amb l'Euskadi de fa 6 o 7 anys, o pitjor encara: amb l'Ulster. Què són, si no, algunes intervencions de dirigents de C's o del PP –o dels seus tertulians– que parlaven de violència latent a la societat catalana contra uns suposats "màrtirs" de l'unionisme?

Tot plegat no és més que un producte dels seus cervells embrutits pel seu fracàs estratègic i per ser incapaços d'oferir una alternativa al poble de Catalunya. Dins d'aquesta darrera línia, també hi ha un petit sector radicalitzat de l'espanyolisme que parla obertament d'intervenir la Generalitat, TV3, els Mossos i el sistema d'ensenyament. Aquests són els dos esquemes que manega l'Estat i per a dur-los a terme pretenen fer-ho mitjançant sectors importants del PP, C's, del pont aeri, dels poderosos financers que basen el seu negoci amb Espanya i de sectors ultraespanyolistes de sempre que usarien de "carn de canó".

També hi ha sectors intel·ligents de l'unionisme: els més perillosos. Són els que somien amb destruir la unitat i la fermesa de les forces polítiques i socials sobiranistes, tot fraccionant-les entre les oficialistes i les suposadament més radicals o pures. En el passat aquesta estratègia els hi va donar els seus rèdits. Amb tot, pensen estimular els baixos sentiments, les enveges, les frustracions...dins el món sobiranista. Allò que no poden permetre és que aquests caminin units i ferms fins el 9N, perquè saben que això seria la seva derrota. I és que la gent que ha tingut quelcom a veure amb tota l'estratègia sobiranista sap que el nostre perill real no és l'unionisme polític, econòmic, la seva quinta columna o els aparells de l'Estat i les seves clavegueres. El perill real és l'intern: el veritable enemic és la manca de sentit d'Estat, de construcció nacional, d'intel·ligència pròpia, de cohesió nacional del projecte. És per aquest flanc per on ens estan atacant i ens atacaran... seguim en algunes coses amb el lliri blanc a la mà.

D'aquí al 9 de novembre no podem parar. Primer, les eleccions europees, les quals hem de saber aprofitar per a explicar-nos i deixar de ser invisibles almenys a Europa. El plet català no ha de ser l'única opció d'aquestes eleccions però sí que ho ha d'impregnar tot: totes i cadascuna de les nostres reivindicacions. Després de les eleccions europees quedaran molt poques setmanes per a crear l'estructura suficient per a mobilitzar tot el poble de Catalunya per irrompre al món una vegada més el proper Onze de Setembre davant de tots i cadascun dels ajuntaments del nostre país.

I a la tarda, tot fent una gran V de victòria –victòria no pas del sí o del no, sinó de tot el poble de Catalunya que vol decidir, ésser i ser subjecte polític, i que vol enviar un missatge a Espanya perquè aquesta entengui que allò que passa a Catalunya no és un problema català sinó que és el producte d'un plantejament erroni d'un Estat basat en l'una, grande e indivisible. Per aquest motiu, l'onada sobiranista passarà per sobre com un tsunami a tots aquells que volen posar pals a les rodes, a la llibertat i a la democràcia del nostre poble.

El 2014 és quelcom més que una data commemorativa i històrica. Els pobles en el transcurs de la seva història tenen alguna oportunitat d'ésser i de capgirar, així, el seu futur. I Catalunya, una part de la nació catalana, està gaudint ara d'aquesta oportunitat. Siguem-ne conscients que potser és ara o mai, deixem-nos de velles lluites, enfrontaments i flaqueses del passat. Superem vells conflictes polítics i socials i posem-nos en marxa. Ferms i units som imparables.

Podeu llegir l'article original clicant aquí.