en el programa de l'antifranquisme hi anaven totes les utopies, i que una part era el somni d'una educació que formés persones lliures i realitzades, que unís l'acció amb la reflexió" ja que considera que "aquest horitzó utòpic" "va ser esborrat i sepultat per la tecnocràcia utilitarista en l'ensenyament".

Així, afegeix "I com que em dirigia a persones joves a les quals es nega coses elementals i a una generació envoltada d'un ambient de frustració i de falta d'esperança, els vaig dir que la desesperació és un error i que l'encert està en l'esperança. Però que havíem d'aprendre a fer viable l'esperança, tenir no només intel·ligència sinó també valor moral per analitzar primer i després actuar per aconseguir els nostres objectius. Els vaig dir que havíem d'aprendre dels catalans, de la seva capacitat per aconseguir objectius a través del pragmatisme, de donar forma al que s'ha imaginat. Fins i tot políticament. Per exemple, el pas del temps va demostrar que l'ostentació de testosterona del nacionalisme basc més radicalitzat, que va generar molt de dolor gratuït, era un camí cap a enlloc. En canvi, el compromís de la ciutadania catalana és capaç de tirar endavant una aposta per la sobirania d'envergadura històrica".

Pel que fa a la dependència política de de Galícia afirma del Toro  que "és conseqüència de "la falta de classes dirigents i la consegüent escassetat de models per al progrés personal que no fossin a través de l'administració; per això exportem tants polítics, jutges, bisbes, militars i guàrdies civils" i que per això "he vist sempre la societat catalana; amb curiositat i enveja vaig comprendre que era una mestra necessària per al meu país. Enveja de la seva fecunditat cultural, de l'arrelament cívic de la cultura democràtica, de la seva curiositat per les coses dels altres per imitar-les i incorporar-les, de la seva capacitat de supervivència com a país...".

I ens diu també l'escriptor que "ara Catalunya està canviada i canviant: si era una societat madura en una Espanya immadura, ara s'està fent també madura políticament. Sens dubte, ha crescut. No sé com estaran les coses d'aquí un any o dos -al final ho decidirà la ciutadania catalana-, però dic que si passem a ser aliens els uns als altres serà una gran pèrdua per a moltes persones que seguiran dins de l'estat espanyol. Encara que ara no ho comprenguin a causa de la ignorància o els prejudicis".


L'escriptor es mostra força contundent afirmant "És evident que Espanya és un fracàs com a projecte col·lectiu: la seva ideologia nacionalista és la seva pròpia desgràcia. Espanya és un país patètic, incapaç de reconèixer dins seu altres llengües que no siguin el castellà i que es presenta a Eurovisió cantant en anglès. I és evident que l'estat espanyol ja va fracassar en la seva remodelació després del règim: la prova és el procés polític català. És evident també que Espanya es va fer contra Catalunya principalment i que va ignorar qualsevol aportació catalana o la va desfigurar per assimilar-la. Però la societat catalana va ser incapaç en les dècades d'autonomia, tancada des de fora però assumit també des de dins el model d'un "país petit" però confortable, de reclamar davant els espanyols el que és seu".

I conclou "No sé si els catalans se n'aniran, però em semblarà un gran fracàs que se'n vagin sense fer un balanç del que s'ha viscut en comú, tot i que aquesta vida en comú no hagi estat en unes condicions dignes. No serà satisfactori per als catalans anar-se'n sense que se'ls reconegui el que van aportar i serà una gran pèrdua que els espanyols ho ignorin; ni tan sols sabran el que perden i el que els falta. Si se'n van, que no sigui "a la catalana".