El sociòleg Salvador Cardús ha instat a un article a prendre "molta" til·la perquè "hi ha qui s'ha posat nerviós amb la dotzena -va, posem-n'hi dues dotzenes- de banderes espanyoles que ha vist als balcons [...] pel triomf agonístic de la roja davant de Portugal".

A l'article Independentisme promiscu Cardús ha dit que hi ha gent que ho ha viscut "com una amenaça al projecte d'emancipació just ara que el tenim a tocar". "És cert que els temps ─ha continuat─ estan tensant les cordes d'un model polític caducat, però això no ens hauria de portar a interpretacions tan excessives com oportunistes". L'autor de l'article ha instat a analitzar els fets "amb fredor".
Només serem tots els que hem de ser si acceptem un independentisme ideològicament promiscu"
"Primer, si a l'audiència d'aquest tipus d'esdeveniments esportius -a Catalunya, 2,7 milions d'espectadors a la final, rècord històric-, hi sumem la pressió informativa, comercial i política que els acompanya, el que hauria de sorprendre són les poques banderes i coets que s'han vist [...]. En segon lloc, no cal esverar-se per un tipus d'utilització política de l'esport que és universal" ha sentenciat. 

Cardús ha argumentat el seu punt de vista: "Vull dir que el que ens hauríem de preguntar és si no fem una lectura massa sobrepolititzada d'aquestes expansions emocionals col·lectives. ¿Estem segurs que la significació subjectiva de qui posa una bandera espanyola al balcó i tira coets per la victòria de la roja coincideix amb la que li atribueixen els que la interpreten? ¿No acabem fent més cas dels que manipulen aquestes emocions que dels que les viuen? ¿No és exagerat veure-hi un desmentiment del progrés de l'independentisme? ¿I no és absurd descobrir-hi un rebrotar de l'espanyolisme? Tinc enormes dubtes d'una cosa i de l'altra".

Cardús ha conclòs l'article indicant-hi que "perdem de vista la dimensió d'espectacle festiu" i "l'afició al futbol": "Els que volen que tot quadri en forcen la interpretació i s'obliden de la complexitat -que tant ens afavoreix- de la composició social del país. Una complexitat que no vol dir fractura de res important, i que en canvi hauria de permetre que un seguidor de la roja , a manca d'una selecció catalana, volgués la independència de Catalunya. [...] Només serem tots els que hem de ser si acceptem un independentisme ideològicament -i futbolísticament- promiscu".