I si no, rellegiu (si no ho heu fet, preneu-ho com uns deures ineludibles per aquest estiu) el magnífic llibre d'Antoni Simon: Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l´estat modern espanyol (2005), publicat per l'Abadia de Montserrat.

És bo conèixer sobre quines bases s'ha construït la nostra identitat, no pas per exaltar aquesta nova fe patriòtica que s'escampa com a nova fórmula de rearmament emocional del país, sinó per a reconèixer que la transició fou veritablement un oasi postís en una relació històrica de competència per a la imposició d'una entitat nacional.
Com més temps els donem, més recorregut tindran per a anar desfent els fonaments de la cohesió social i nacional que preteníem"
El nostre cofoisme de catalans que podem anar pel món presumint de cultura, d'èxits esportius i d'encerts industrials fa molta por als veïns. Tanta, que només pensen a reduir-nos al màxim per tal d'aniquilar l'existència d'aquesta contraidentitat que els emboira la pròpia confiança nacional. Efectivament, des de fa uns quants anys, gràcies al progressiu desacomplexament de les generacions nascudes i crescudes després de l'Estatut del 78, el catalanisme està projectant un aire de victòria (potser precipitat) i de confiança en el propi país que promet canvis importants en aquesta relació d'encaix fracassat entre Catalunya i Espanya.

Però aquesta promesa mai acomplerta pot acabar essent només una font de debilitació permanent de les forces pròpies i de crispació aliena sense cap canvi transcendental a l'horitzó, llevat d'aquell que provingui del pes de les qüestions més bàsiques: la demografia, per exemple. Amb això juguen els partidaris d'una Catalunya assimilada a la cultura castellana.
S'imposa, doncs, decidir sobre si cal continuar resistint com una tribu en perill d'extinció o fer un pas endavant"
Com més temps els donem, més recorregut tindran per a anar desfent els fonaments de la cohesió social i nacional que preteníem, a base d'identificar allò que ens separa i d'anul·lar allò que ens uneix. La llengua catalana és un factor imprescindible per a la cohesió social de Catalunya i dels Països Catalans, i mentre ho proclamem deixem per a més endavant la "solució" pendent. La seva supervivència no depèn precisament de fidelitats de pedra picada ni d'entusiastes reiterats, sinó de coses més essencials: consens socials i legitimitat legal.

S'imposa, doncs, decidir sobre si cal continuar resistint com una tribu en perill d'extinció o fer un pas endavant i generar noves lleis i nous consensos com un poble que exerceix la seva capacitat de decisió col·lectiva, democràticament. Resistir només és contribuir a aquesta fantasia espanyola en què els catalans apareixem irremeiablement com gent estranya que parla una llengua no castellana per caprici. No senyors, no. No som tan estranys.