Per a un país democràtic resulta d'una incomoditat enorme tenir un monestir, amb una creu de dimensions colossals al damunt, fabricat per l'esforç de milers de presoners de guerra -d'una guerra civil, a més- en honor i glòria d'un règim
que durant quasi quaranta anys va fer mofa de tots els valors de la societat occidental i els principals dirigents del quals hi estan enterrats.
La gran paradoxa és que com a aberració la seva presència és un recordatori d'aquell règim vergonyós i del sacrifici de tants republicans.No és pot dir el mateix d'una altra nafra, situada a la capital de les terres de l'Ebre. Cada dia treu pit un monument que, encara que es camuflés o disfressés d'una altra cosa, recorda als tortosins (i als grans, de manera punyent) qui va guanyar la guerra i qui la va perdre. Cada dia que aquella daga llueix al sol, la seva permanència, al cap de 40 anys d'acabat el règim franquista, ens falta pensar que alguns dels seus efectes -en aquest cas concret, tan, tan fàcil d'esborrar- perduren.
Per a la gent que va perdre de vida per culpa de l'aixecament militar del 17 de juliol de 1936, per a la gent que es va veure forçada a unir-se a les corrues de refugiats que van fugir a peu del seu país, per a la gent que des de dins va patir dia i nit en una lluita clandestina en defensa de Catalunya i de la democràcia, i per a la dignitat de tot un poble -el català-, que aspira a la seva llibertat, cada dia que no desapareix el monument a l'Ebre és una vergonya.