I, doncs, només plantegen que adaptacions a la catalana d'importacions vingudes d'altres realitats nacionals, sobretot del Païs Basc.

D'aquestes propostes polítiques catalanes que en podríem dir "a la manera basca" en tenim aquests dies en primer pla informatiu dues de ben significatives. Una, provinent del bipartit governant a la Generalitat de dalt, porta de corcoll la resta de partits catalans diguem-ne sobiranistes amb representació parlamentària –amb especial incidència a ERC– i amenaça fins i tot d'envescar l'encara no nata Assemblea Nacional Catalana (com podeu comprovar si llegiu amb atenció el confús i contradictori redactat de la proposta número 115 per al Debat del Full de Ruta plantejat de cara a la constitució de l'ANC prevista en principi pel novembre http://www.assemblea.cat/). Es tracta de la famosa proposta de pacte fiscal de la colònia amb l'imperi espanyol plantejada pel bipartit governant, amb un èmfasi mereixedor de millors objectius. Proposta de pacte fiscal que, des del començament s'ha presentat com una adaptació del concert-conveni de les institucions forals basques i navarresa amb el Regne d'Espanya. A la manera basca.

L'altra proposta ens arriba de Solidaritat per la Independència (SI), després del cataclisme electoral que van sofrir els partits independentistes a les darreres eleccions autonòmica (2010) i municipals (2011), com a conseqüència, entre d'altres raons, de la divisió i enfrontament propiciat pels capitostos de SI abans de les autonòmiques, alguns dels quals es van fer un tip de dir coses tan surrealistes com que al gener ja seríem independents si els votàvem a ells. Ara, seguint l'estela del bipartit, és a dir a la manera basca, s'acaben de treure de la màniga la proposta de fer un "Bildu a la catalana" i fins i tot hi ha un espai al facebook que porta aquest nom tan capriciós com fal·laç.
Per l'independentisme d'esquerres, el pacte fiscal basc-navarrès és un "pacte de vassallatge"
Dues experiències basques que susciten imitadors interessats –partidistes fins a l'agonia– sense tenir en compte que Catalunya –i menys encara els Països Catalans– no és el País Basc i que són dues realitats nacionals diferents, que per això precisament som dues nacions i en reivindiquem el fet de ser-ho. Una d'elles, la del concert-conveni basc-navarrès cada vegada més en qüestió al País Basc del sud, precisament a causa de l'avanç de l'independentisme d'esquerres que no en vol ni sentir a parlar. Per l'independentisme d'esquerres, el pacte fiscal basc-navarrès és un "pacte de vassallatge" com el va qualificar l'economista de l'esquerra abertzale Nekane Jurado quan fa poques setmanes va presentar a Barcelona el seu llibre "Independencia: de reivindicación histórica a necesidad económica" (editorial Txalaparta, setembre del 2010), on li dedica un capítol clau. "Pacte de vassallatge" que té els seus orígens precisament en la pèrdua dels furs bascos al País Basc del Sud després de la derrota a la tercera guerra carlina del segle XIX (1876). I que res no té a veure amb la recuperació de la independència a què aspira de forma cada vegada més majoritària la ciutadania basca, no en debades la nova estratègia de l'esquerra abertzale no renuncia a aquest objectiu de reconeixement i exercici del dret a l'autodeterminació i, doncs, la independència.

Sobren, doncs, des del territori administrat per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, on també està creixent l'evidència que l'única sortida possible és la independència, les maniobres de distracció que pretén el bipartit governant, plantejant un pacte fiscal a la catalana "a la manera basca". I seria bo que els partits independentistes no hi perdessin ni un minut, com espero que no faci tampoc l'encara no nata Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ja en vam tenir prou amb el fracàs de la reforma de l'Estatut, retallat primer pel pacte Mas-Zapatero (cal no oblidar-ho mai per saber el pa que s'hi dóna, al bipartit); ribotat després per Alfonso Guerra i els seus, i decapitat del tot per la guillotina definitiva del Tribunal Constitucional. Les consultes sobre la independència nacional iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009 i culminades a Barcelona el passat 10 d'abril, amb l'extraordinària manifestació del 10 de juliol del 2010, és un capital de futur massa important per tornar enrere amb un nou intent, condemnat a un nou fracàs per no res, per les molles quan ara el que toca és lluitar pel pa sencer.

L'altre emmirallament basc de què parlava és l'anomenat "Bildu a la catalana" en què tant d'èmfasi han posat els dirigents de Solidaritat per la Independència. Fins i tot muntant una recent gira catalana de gent de "Bildu" al servei d'aquesta esperpèntica proposta. La veritat és que no hi sé trobar cap paral·lelisme entre el fenomen polític de Bildu al País Basc del Sud amb la nostra miserable realitat partidista catalana. Són tantes les diferències que el camí de convergència i ajuda mútua entre la bona gent de les dues nacions que lluitem per la independència se m'albira difícil i de llarga construcció. I només serà possible partint de les molt diferents realitats nacionals, sense còpies espúries i interessades que no porten enlloc. Només alguns fets que haurien de fer reflexionar els dirigents de Solidaritat per la Independència, si fossin capaços d'abandonar la mandra intel·lectual i les coartades partidistes:
No hi sé trobar cap paral·lelisme entre el fenomen polític de Bildu al País Basc del Sud amb la nostra miserable realitat partidista catalana
A banda que ens haurien de dir com s'ho faran per aconseguir al nostre país una unitat semblant a la de l'esquerra (repeteixo per qui no ho hagi llegit bé: ESQUERRA) independentista basca, farien bé de tenir en compte que Bildu és un fet basc, producte entre d'altres coses de molts anys de lluita per la independència des de l'esquerra, inclosa la lluita armada, i d'un canvi profund d'estratègia de l'esquerra independentista que espero que aviat comporti l'abandonament de la lluita armada per ETA. Cal recordar que els independentistes bascos tenen encara 750 persones de les seves empresonades a les garjoles espanyoles i franceses, milers d'exiliats, partits de l'esquerra independentista il·legalitzats i dirigents empresonats... I una esquerra independentista que, malgrat tot, ha resistit i ha estat capaç de trobar aliats en Eusko Alkartasuna i Alternatiba per constituir la coalició "Bildu" en els quatre territoris històrics del País Basc del Sud i va en camí de fer-ho també –i potser amb d'altres partits– al País Basc del Nord. Per cert, uns i altres, EA i EB (partit d'origen d'Alternatiba), desil·lusionats de la deriva del PNB contra els projectes compartits en el govern amb el lehendakari Ibarretxe. Entre ells precisament la reforma de l'Estatut d'Euskadi. ¿On tenim aquí ni un sol partit independentista que tingui implantació àmplia i arrelada a tot el territori de la nació sencera? Ells tenen dos sindicats sobiranistes: ELA, sobiranista, cada vegada més allunyat del PNB, implantat a tot el País Basc del sud, que des de fa més de deu anys ja va declarar esgotada la via autonomista, i LAB, esquerra abertzale, implantat als set territoris històrics. Ambdós, representants de la majoria sindical al País Basc del Sud. I nosaltres cap ni un...

I, en canvi, nosaltres els catalans, en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, hem fet un referèndum sobre la independència de la nació catalana impulsat per la societat civil en què han participar més de 881.564 persones, un fet històric mai vist a Europa, i som en vies de constituir l'Assemblea Nacional catalana que té una potencialitat enorme –sobretot per la decisió de la Coordinadora Nacional per la consulta de participar-hi activament i la confluència de gent procedent de diverses entitats sobiranistes– però que, si no hi parem compte, l'acabarem espifiant abans de constituir-la. Avís a (partits) navegants.

Fem, doncs, cadascú el nostre camí; establim mecanismes d'ajuda mútua entre els dos pobles –i altres colònies del mateix imperi espanyol: un aspecte que trobo a faltar en els documents a debat de cara a la constitució de l'Assemblea Nacional catalana–, i intentem que les nostres lluites, diverses perquè també són diverses la nostra respectiva història i realitat nacionals, convergeixin en l'enfrontament civil, pacífic i democràtic amb els poders imperials, i potser a mitjà o llarg termini en una estratègia comuna, per la plena llibertat nacional seva i nostra.