La clau perquè Catalunya pugui disposar d'un Estat propi passa pel reconeixement internacional. En aquests moments no existeix aquest reconeixement, no pas per oposició activa al procés sobiranista sinó per indiferència històrica de la comunitat internacional als afers mediterranis en general –no tenim recursos, només cultura–, una constant dels darrers segles. Prova d'això, entre d'altres, són els quaranta anys de dictadura franquista que vam haver de patir.
El reconeixement internacional, en un món global i sotmès als impactes mediàtics, no vindrà d'una acció estratègica sinó simbòlica, i estarà condicionada per la capacitat que Catalunya demostri de col·locar els drets humans i la democràcia a l'ull de l'huracà.
El treball del Consell de Diplomàcia Pública, o les missives del president a les principals cancelleries del món, resulten estratègies hiperinstitucionals que no permeten aspirar, ni tan sols a l'empat, amb la vigorosa estructura de l'Estat espanyol quan es tracta de fer front al denominat secessionisme catalanista.
La font del reconeixement internacional vindrà, per tant, de la constatació d'una evidència: la insuficiència democràtica d'Espanya davant del clam democràtic de Catalunya. I en aquest sentit, les possibles vies d'èxit es redueixen solament a una: la celebració d'una consulta ciutadana. Instrumentalitzar les eleccions europees al maig, o convocar unes autonòmiques plebiscitàries al novembre, seria un signe d'immaduresa política i de precipitació, un greu error que generaria sospites de legitimitat en l'exterior i colgaria la possibilitat de qualsevol reconeixement forà.
La font del reconeixement internacional vindrà de la constatació d'una evidència: la insuficiència democràtica d'Espanya"
Èticament, si es vol la independència de Catalunya, només existeix l'opció de la consulta ciutadana, perquè la democràcia ha de ser sempre prèvia a la nació. Al segle XX, quan la nació ha preexistit a la democràcia, el resultat ha estat el totalitarisme en les seves diverses formes –és el cas, per exemple, d'Espanya. No és el camí a seguir. Als EUA o al Regne Unit la democràcia ha preexistit a la nació, i el fruit ha estat el desenvolupament de les nacions més influents del món.
És obvi que una DUI proclamada per un parlament elegit democràticament també és democràcia, però representativa, no participativa. No és aquest el valor simbòlic que la comunitat internacional reconeixerà, sinó el d'un poble que vol expressar lliurement la seva voluntat a través d'una votació. La consulta, a més, s'ha de fer perquè és alhora el gran punt de trobada del rupturisme majoritari, i perquè representa el trencament definitiu amb el cordó umbilical de la legalitat espanyola.
S'ha acabat el temps dels simulacres, ara la cosa va de debò, i hem d'estar preparats per exercir els nostres drets i llibertats polítics en un clima de gran violència de tota mena. Portem-ho tot fins al final, sense desviar-nos de l'únic guió possible, i deixem que l'Estat espanyol tregui les forces de seguretat al carrer per requisar urnes, cremar paperetes i dissoldre cues davant de col·legis electorals. Per aquest 2014: calma, bon aliments, i consulta.