I és que els infants tenen més temps per a jugar amb els regals del Tió i del Pare Noel que no pas amb els que porten els Reis d'Orient, ja que els primers arriben els primers dies de festa mentre que els darrers arriben poc abans de retornar a l'escola.

Malgrat això, els Reis que ens arriben un cop l'any són un motor econòmic indubtable, i en canvi els Reis de Ponent són una despesa econòmica perfectament qüestionable.

Aquest final d'any hem assistit a un espectacle simptomàtic, el de la despullada econòmica de la família reial espanyola, després d'anys i panys de reclamacions polítiques i socials per tal de saber què dediquen els ciutadans espanyols a sustentar la monarquia juancarlista. Aquestes demandes reiterades sempre obtenien el secret i el silenci com a resposta, fet lamentable quan es comparava amb els comptes cristal·lins que retien i reten altres monarquies europees. Finalment, l'acceptació de retre un mínim de comptes davant la societat que els paga ha hagut de coincidir amb l'escàndol del gendre del rei.

Dia rere dia –i ja en van molts- es van sabent públicament més informacions sobre les irregularitats presumptes en l'actuació d'Iñaki Urdangarín, i l'aprofitament que ha fet del seu casament. Aquest degoteig continuat es produeix davant una opinió públicament cada cop més crítica davant  de tot plegat i de les ramificacions monàrquiques i polítiques  que agafa.
Posats a demanar, a mi el que realment m'agradaria votar és el president de la República Catalana
Davant d'aquestes investigacions judicials sobre l'aprofitament econòmic del càrrec per part del marit d'una princesa, que per primera vegada ens diguin que els costos directes i indirectes de la monarquia se situen al voltant dels 70 milions d'euros i que al mateix moment se'ns digui que és barata, molta gent que pateix aquesta gran crisi considera que és una broma de mal gust. I per a reblar-ho, La Vanguardia, tan monàrquica sempre, encara ens ho confirma i ens ho ven assegurant que és una monarquia low cost perquè un cop dividit resulta que costa 0,19 euros per espanyolet.

Molta aparença i tot plegat ben poc seriós quan aquestes xifres només representen el cost de l'anomenat  primer funcionari, la seva família i la seva cort… I és que immediatament cal afegir-hi tota una corrua més de despeses ben disperses i més o menys amagades pels pressupostos ministerials. Hi ha gent que afirma que un president de república costaria el mateix o més. Potser sí, però tindria una legitimitat obtinguda pel fet  que cada quatre anys el podríem votar a ell o a un altre... I, posats a demanar, a mi el que realment m'agradaria votar és el president de la República Catalana.

A les empreses de comunicació espanyoles sempre els ha fet molta recança de parlar, escriure i tractar sobre el modus vivendi de la família reial espanyola. Però aquesta vegada, potser per primera, hi han entrat amb una profunditat que no havien fet mai. Que El Mundo hagi publicat el que ha publicat fins ara o que fins i tot El País ja s'hagi qüestionat en portada el paper de la infanta Cristina en els negocis del seu marit fan pensar que tot això és només és la punta de l'iceberg.

Davant la cara fosca del negoci i els negocis de la monarquia espanyola– amb l'Iñaki Urdangarín i la fundació Nóos  com a boc expiatori –, qui vol deixar de creure que els únics reis són els d'Orient, encara que no tornin fins l'any que ve?