M'ha colpit El Setge, article de Manuel Cuyàs al Punt Avui. És greu (sóc ingenu?) que un conegut seu de confiança li hagi assegurat que Madrid prepara la guerra bruta per aturar el procés cap a la independència, amb dossiers sobre líders catalans per desprestigiar-los (i potser per fer-los xantatge) quan les forces vives vulguin fer-los servir.
Això fa encara més urgent que el nostre vaixell, ja molt tocat, arribi a bon port i a la companyia dels pobles que han assolit la independència. Que l'Estat vulgui foradar el Pirineu aragonès en lloc de fer el corredor mediterrani, amb connexions als ports; que l'Estat es negui a pagar el que ens deu des de fa uns anys; que redueixi dràsticament la inversió a Rodalies quan augmenta la inversió a Cercanías de Madrid; que porti una forta ofensiva contra la política lingüística catalana; tot això demostra una deslleialtat d'Espanya que no ens mereixem i venta, de fet, el foc sobiranista.
Què hem de fer arreu perquè s'entengui el desig de ser ciutadans del seu estat sobirà? O és que hom veu bé el setge que patim?
En vaig fer una traducció ràpida per enviar-la a uns amics i coneguts d'arreu d'Europa amb qui em relaciono en anglès. Quatre m'han contestat. Un des de l'estranger farà circular el text entre amistats i contactes de la premsa. Els altres viuen a Catalunya. Un em demana que tregui el seu nom de les circulars que pugui fer amb comentaris polítics. Un altre diu que aquesta actitud (la que empeny tants catalans cap a l'alliberament) és malsana i fins i tot antiquada; que Espanya és un model d'unió de diferents cultures sense parangó a Europa (potser exceptuant-ne Suïssa, diu) i ha forjat una democràcia moderna; i que és trist que hi hagi gent que no accepta aquesta nova, jove democràcia.
Sort que el darrer m'anima: potser Madrid no confia que els territoris per on ha de passar el corredor mediterrani vulguin quedar-se a Espanya... i en aquest cas, diu que Madrid sembla tenir raó. Què hem fet malament perquè estrangers que fa anys que viuen aquí tinguin una visió tan esbiaixada de la relació Catalunya-Espanya, ancorada en una visió idealitzada de la transició? Com és que no aconseguim que empatitzin amb la nostra causa, a la vista de totes les evidències? Què hem de fer arreu perquè s'entengui el desig, força generalitzat entre els catalans, de ser com la gran majoria de la humanitat: ciutadans del seu estat sobirà? O és que hom veu bé el setge que patim?
