El President Puigdemont encara no s'ha pogut treure de sobre l'estigma del gironí inexpert en les conxorxes i els contubernis de palau, d'estudiant de comarques que aterra a la capital desorientat i confós. De fet, ha vingut per a retornar a Girona.
Ocuparà la presidència 16 mesos i marxarà. Ha manifestat que no l'interessa ni "el poder" del partit, ni "el" de la Generalitat.
Ha vingut amb una missió. A complir un encàrrec. Un any i mig i declarà la independència. Des de la legalitat a la legalitat. Té la potestat que li atorga la generalitat autonòmica. Contra l'Espanya institucional, política, ideològica, etc. que li posa traves i dificultats. Guaitant de no caure en els paranys jurídics. Sortejant els tractats, les dinàmiques i fent-se atractiu al món.
Tanmateix, els entrebancs estan dins la nació. El més pròxim, ha emergit, com un bolet, aquestes últimes setmanes, des de la tribuna dels "Ex": L'Expresident Mas i l'Exconseller Mas Colell han suggerit que retorni a l'ambigüitat i al processisme. Opinen que Puigdemont és massa càndid i parla excessivament clar. No hauria de sostenir que declararà la independència aviat: "Si algú pensa que en 16 mesos haurem proclamat la independència, li estem posant al govern un deure que no podrà complir" (Cat-ràdio, 9 març).
Segon, al mateix temps, Convergència no es refundarà en un partit independentista i formula un sobiranisme ambigu, ancorat en el dret a decidir. Sembla que ningú se'l cregui, a Puigdemont. Ni els seus. Aquestes precaucions sobiranistes, en la filosofia del partit, sorgeixen d'una anàlisi que preveu quedar-nos a Espanya, molt de temps.
Tercer, el 27S va fer sumes incertes, sense evidenciar una majoria independentista clara. Només es presumia. Endemés, el capteniment ambigu de la CUP i la defenestració del President Mas, sense una explicació convincent, va embolicar aquella incertesa inicial, donant ales a l'unionisme i posant en perill i debilitant el procés cap a la independència, elaborat amb tanta cura i atenció des del 2011.
Quart, la CUP pressiona Puigdemont a un canvi radical, polític i social alhora. Sembla que, posats a trencar, a la CUP no l'importi l'abast. Mantenen l'estendard de la radicalitat més intransigent. Contra tot i contra tots. La bona marxa del procés se'n ressent i dificulten l'empenta que Puigdemont li podria donar. El full de ruta de la CUP, farcit d'essencialisme, no dóna llicència a cap transacció.
Cinquè, les conseqüències d'aquest daltabaix, de dos fulls de ruta divergents i barallats, han frenat la mobilització i l'empenta. Puigdemont no gaudeix ara d'unes organitzacions socials amatents que estan en stand by, a l'espera d'un eixoriviment. Aquest hauria d'haver estat propositiu. De construcció de mica en mica i decidida d'un estat nou. Però en les circumstàncies actuals, amb una CUP combativa i reticent, contra JxSí, l'eixoriviment serà només reactiu, provocat per algun atac al procés.
Sisè, els partidaris d'una nova Espanya, els federalistes de Podem i els Comuns han portat l'independentisme al terreny de l'autodeterminació. El desig de seduir ha estroncat el procés i ha estès la creença que, d'aquesta manera, la realitat immobilista d'Espanya s'enfrontarà a la filosofia federal i la independència penetrarà dins aquests sectors radicals. Tanmateix, les enquestes mostren un creixement dels federals i un descens dels independentistes.
Setè, el mateix esperit evangelitzador es respira dins el Parlament. L'independentisme gaudeix d'una majoria absoluta i no va de cara a barraca. S'entreté a seduir l'oposició. No enllesteix les lleis necessàries per a la secessió, que podrien operar ràpidament i amb l'equanimitat de la majoria social. Puigdemont es troba amb un Parlament que divaga entre les formalitats autonomistes, visionant una Espanya utòpica, més amatent. L'Espanya dels de Podem i els Comuns.
Vuitè, L'ANC, Òmnium, els sindicats, la patronal, i la resta d'associacions andaregen sense direcció. No volen recular gens ni mica. Però no veuen com avançar. Els passa el mateix que als partits independentistes. Cadascun conrea el seu trosset, procura no malmetre, ni relliscar. Però no possibilita el lideratge fort i clarivident que Puigdemont estaria disposat a impulsar. Ningú, ni els partits ni les organitzacions socials, exigeix, dels altres, un front per a culminar els 16 mesos. I els dies passen sense pena i, ai las!, sense glòria.
Novè, des del 2010 els catalans s'han mobilitzat, han construït organitzacions polítiques, algunes nascudes del no-res, per assolir les institucions. El sobiranisme ha madurat. S'ha fet independentista. Tanmateix, els partits vaguen en cercle. Tornen i retornen als mateixos postulats. Aparenten que volen liderar i no ho procuren. Puigdemont ha d'esquivar els entrebancs que li posen CDC i ERC. Els mateixos que haurien d'impulsar i empentar.
Desè, Puigdemont voldria demostrar amb una acció decidida que Espanya mai deixarà fer el referèndum. El procés ha tingut aquesta virtualitat. La majoria se n'ha convençut d'aquesta manera i servirà per a persuadir la comunitat internacional. Cal, tanmateix, que tothom li faci costat i el segueixi.
"En 16 mesos començaren a actuar com un estat independent" fou la frase que va commoure el 7 de març, totes les capçaleres dels diaris, les direccions dels partits i dels estats. És la sentència Puigdemont. I continuà: "tinc aquest encàrrec del Parlament i de les urnes" i... el pensa complir.
Isidre Palmada
Banyoles, 29/3/16
