Haurà de passar un temps, encara, per honorar el President Pasqual Maragall, però el seu Estatut serà un jaló històric d'una importància cabdal. Deixeu-me que en faci algunes anotacions.
DOS PRESIDENTS: Jordi Pujol no va concretar mai les velles idees d'una fraternitat ibèrica en una fórmula d'Estat. Pujol insinuava un horitzó de "màxim reconeixement" i en conseqüència un Estat plural. L'Estatut de Pasqual Maragall era el nou repte del Catalanisme, el segon des de la restauració democràtica. Darrera quedava l'operació Roca, els ministres catalans (PSOE), la diplomàcia de la cautela i "el peix al cove".
PUJOL: Entre la primera i la segona presidència hi ha la qüestió de les legitimitats. Jordi Pujol no va renunciar mai a la Nació i als drets. Però va evitar plantejar-los obertament i jugava a l'ambigüitat calculada. Escapolir-se és, de fet, una tàctica defensiva, per parar el cop i aguantar. Per això va esdevenir-se l'afartament de tothom. Al 2003 la fórmula s'havia esgotat i l'Artur Mas va perdre la Generalitat.
MARAGALL: La vehemència de Pasqual Maragall va substituir la davallada del PSC i tenia tres trumfos més: 1) l'acord de Zapatero, 2) el consentiment de l'independentisme i 3) la idea d'un possible Estat Federal, si es feia una lectura generosa de la Constitució espanyola. Ara sabem que tot plegat va acabar en no-res. Sobretot perquè dos dels tres trumfos, li van fallar: Espanya no llegia generosament i Zapatero era més fals que "un duro sevillano".
A partir de Maragall comença el Post Catalanisme. Pasqual Maragall clou una "etapa" nacional i darrera seu, neix el futur"
ÈXITS: Pasqual Maragall pretenia el consens general. El dels espanyols no el va obtenir i d'aquesta manera va fer evident allò que tapava l'ambigüitat de Pujol. Això és: 1) que "Espanya" no és plural, 2) que la fraternitat ibèrica és una entelèquia. Però Pasqual Maragall va triomfar dins Catalunya. Va aconseguir un èxit aclaparador al Parlament i el consens de tota la societat. El suport a l'Estatut va ser amplíssim, fins i tot l'independentisme va deixar-se seduir.
INDEPENDENTISME: ERC es va creure més que ningú, i Pasqual Maragall es va "convertir" pràcticament al "federalisme". Amb l'Estatut, "l'etapa" federal d'ERC no havia de ser transitòria, sinó una llarga estada on "la pluja fina" faria madurar als ciutadans. La defenestració de la cúpula d'ERC, a les eleccions del 2010, es deu a l'ambivalència d'aquests plantejaments. Uns subratllaven l'esquerra (i somniaven en desenterrar Josep Pallach) i els independentistes estrictes es feien trampes solitàries, de manera que, amb l'ensorrament de l'Estatut, ERC no tenia cap full de ruta.
La Sentència del Constitucional ha palesat que el Catalanisme (dels dos presidents) no té recorregut i és una andròmina històrica. I això ─haver fet la pregunta encertada i pertinent als espanyols─ ha estat la millor contribució de Pasqual Maragall. Amb l'Estatut, el President ha tancat definitivament el Catalanisme que els seus predecessors havien obert i intentat materialitzar. D'ara en endavant, "situar-s'hi" serà mirar la nostàlgia i el passat.
El futur haurà d'incorporar les múltiples idees sobre la fraternitat ibèrica. Però les contemplarà com una experiència tancada, superada. A partir de Maragall comença el Post Catalanisme. Pasqual Maragall clou una "etapa" nacional i darrera seu, neix el futur.
