Dos articles aparegunts a La Vanguardia el diumenge 1 de desembre m'han tornat a estimular per a expressar la meva opinió sobre l'ús de la paraula "nacionalisme" referit a la reivindicació democràtica del dret a l'autodeterminació. Tots dos articles indiquen que el nacionalisme és nefast i que caldria abandonar-lo en la terminologia política catalana. Ja ho he expressat en altres ocasions però potser hem de tornar a aclarir qüestions conceptuals.
Històricament, la sobirania requeia en el sobirà, com el seu nom indica. Quan el sobirà va ser liquidat amb la revolució francesa, la sobirania va recaure en el poble i se'n va dir la nació.
La paraula nació expressa el col·lectiu humà en un territori que té el dret de decidir el seu futur polític. La nació es converteix en nacionalisme especialment en dos casos: quan, amb afany imperialista, vol imposar la seva força bruta i vol ocupar altres territoris --quan realment és nefast-- i quan reivindica simplement el dret d'assolir la seva pròpia sobirania que sovint no li és reconeguda.
Com és que critiquen el nacionalisme català i no diuen res d'una Constitució que defensa per la força el que creuen que és la nació espanyola?"
A Catalunya el nacionalisme ha estat sempre reivindicatiu de la seva pròpia personalitat i ho ha reclamat democràticament. És per això que resulta sorprenent que es vulgui criticar el nacionalisme català i en canvi es defensi una Constitució que en el seus articles segon i vuitè estableix que les Forces Armades, l'exèrcit, té la missió de garantir la unitat de la nació espanyola i defensar-ne, per la força si cal, la seva unitat actual.
Com és que aquestes persones critiquen el nacionalisme català que ha comptat sempre amb la voluntat de respondre a l'expressió democràtica del poble de Catalunya i, en canvi, no diuen res en contra d'una Constitució que expressa clarament la voluntat de defensar --per la força si és necessari-- el que creuen que és la nació espanyola? Aquest seria, en tot cas, el nacionalisme nefast.
