Ahir l'exercici del vot anava més enllà de l'habitual responsabilitat cívica a la qual tothom apel·la, de manera més o menys retòrica, abans de qualssevol comicis.
Ahir anar a votar (o a participar, en l'argot creat expressament per aquest "procés participatiu") implicava no fer cas a la suspensió del Tribunal Constitucional instada pel govern espanyol. Implicava tornar la jugada al Tribunal que ens va retallar l'Estatut i ens va anular la declaració de sobirania.
Implicava ignorar de la manera més elegant possible les amenaces que amb intensitat creixent havíem anat rebent els darrers dies el govern, els ajuntaments, els funcionaris, els voluntaris... Implicava, també, superar les limitacions organitzatives i logístiques d'aquest procés singular.
El 9N va ser el dia en que molts ciutadans vàrem decidir que vivíem en un país prou sobirà com per no fer cas als qui ens volen submisos"
Implicava plantar cara a les actituds arbitràries, autoritàries i antidemocràtiques de les institucions espanyoles, amb el govern del PP al capdavant. Ahir anar a votar -a votar qualsevol de les opcions- era fer un gest d'insubmissió i de dignitat. Era enterrar amb una pila de vots la supèrbia de l'estat. Perquè el fet és que el govern espanyol ens havia prohibit votar, i 2.3 milions de catalans hi vàrem respondre anant a votar.
Ahir ens vàrem comportar com un país sobirà, i aquest és el principal resultat del 9N. Després evidentment hi ha les cues, el suport als voluntaris, la il·lusió i l'emoció de votar per nosaltres i pels nostres que ja no hi són, els milers d'anècdotes, les imatges que el món ha vist, la gent fent-se la foto al moment de dipositar el vot a l'urna, el 80% de vots per la independència...
Però per sobre de tot, el 9N va ser el dia en que, malgrat el context advers, molts ciutadans vàrem decidir que vivíem en un país prou sobirà com per no fer cas als qui ens volen ben submisos. I no va passar res. I és per això que el 10N ja som més lliures.
