Barcelona · Primer va ser la publicació del patrimoni de diputats i senadors als webs d'aquestes cambres legislatives espanyoles. Una mesura de salut democràtica que el primer efecte que va tenir va ser col·lapsar els webs institucionals per la curiositat ciutadana. Tot i les reticències hagudes i per haver, no fa cap mal que se sàpiga els béns dels càrrecs electes, però  allò que realment interessa, com a mesura dissuasòria de possible aprofitament d'interessos, és fer-ne la comparació entre l'accés al càrrec i quan pleguen.

Deixant de banda l'exercici de xafarderia que molts han fet públicament aquests dies, no podem deixar de pensar que si hi ha persones indignes que volen aprofitar-se del seu pas per la política i lucrar-se del càrrec, ja miraran de trobar els camins per amagar el seu enriquiment amb testaferros i altres subterfugis legals mesquins.

Tot plegat, sembla una mesura populista en un moment de crisi de la credibilitat política. Al sud d'Europa encara estem molt lluny en l'exercici de la transparència institucional i la mesura i el moment escollits més aviat s'acosten al maquillatge i a la concessió de cara a cobrir l'expedient d'alguna de les mesures que reclamaven els indignats. I a mi mai m'han agradat els maquillatges, perquè dissimulen la cara de qui sempre l'ha de donar.

I després, el patrimoni s'ha tornat a enlairar altre cop com un tema estrella de la política i l'economia per la decisió pòstuma del PSOE de recuperar-lo. Després d'eliminar-lo l'any 2008, el populisme i l'electoralisme els han obligat a fer marxa enrere i tornar a implantar-lo.

En plena crisi, que estan pagant desaforadament les classes mitjanes i baixes -recordem l'esperpent del PIRMI-, i sense que les classes més benestants hagin fet el pas d'oferir-se a pagar més impostos com han fet en altres països, el govern espanyol ha venut aquesta mesura perquè qui té més ha de pagar més. És clar que ha de ser així, però el problema no és la filosofia sinó la seva implantació.

A qui gravarà realment aquest impost quan la tributació actual colla més les classes populars i les classes mitjanes estalviadores? El sistema tributari espanyol grava més les rendes del treball que les grans fortunes, i els rics no ho són per tenir més patrimoni sinó per tenir més capacitat de generar noves rendes.

Pel seu enfocament, és ben dubtós que aquest impost acabi sent un instrument real de justícia social. Però també per les dificultats que comportarà aplicar-lo. Aquest és un impost traspassat a les comunitats autònomes i avui dia majoritàriament tenen governs del PP,  partit que s'hi ha manifestat oposat. A Catalunya, els de CiU, com que tampoc no els agrada, fidels al seu tarannà, van fent el ronso i donant allargues mentre les veuen venir.

Mentre no hi hagi tributació comuna europea, certes aplicacions del marge de maniobra de les comunitats autònomes fan preveure un imminent trasllat de patrimonis de les unes a les altres.

Mentrestant, aquest impost només farà pessigolles als especuladors de borsa, de fons d'inversions i de bons sobirans, que continuaran traficant en paradisos fiscals tan llunyans com les Illes Caiman o en altres tan europeus com Luxemburg.

Tal i com diu el filòsof Josep Ramoneda: "Mentre hi hagi paradisos fiscals parlar d'impostos als rics és un brindis al sol".