Barcelona · Espanya, sense les exportacions i els impostos de Catalunya, és com Grècia, i davant la crisi grega Europa ha obligat el Govern espanyol ha retallar el seu pressupost en 15.000 milions d'euros. Sense constituir-se com Estat de la Unió Europea Catalunya no sortirà de la crisi. Ens trobem en una crisi estructural, que deriva de la incapacitat espanyola d'integrar-se a la Unió monetària. Per aquesta raó la crisi econòmica és la raó més poderosa per a separar-nos d'Espanya.

El Regne d'Espanya, l'any 2007, tenia un superàvit de 12.098 milions d'euros mentre que l'any passat va demanar prestats 99.845 milions. En només dos exercicis els seus ingressos han caigut 59.000 milions, mentre les despeses s'han disparat 53.000 milions.  En els primers anys de l'euro el creixement espanyol s'ha basat en un endeutament extraordinari, sense invertir en l'economia productiva. Ara es troba amb 4 milions d'aturats, amb una baixa competitivitat en un mercat mundial obert i amb unes estructures administratives, polítiques i socials obsoletes.

L'any 2008 la crisi financera internacional va tallar el flux de crèdits de 100.000 milions d'euros anuals des de l'exterior a les caixes i bancs espanyols. Aquests diners finançaven el dèficit de la balança de pagaments, que va assolir el 10% del PIB. Aquest estroncament va finiquitar el model de creixement d'Espanya des de la desaparició de la pesseta, basat en l'expansió immobiliària i del consum, sense la seva contrapartida en la producció. Un exemple: es van arribar a vendre un milió i mig d'automòbils, però no es va obrir cap fàbrica nova i la producció no va superar el milió que es creaven abans de l'entrada a la Unió Monetària. L'enorme dèficit pressupostari espanyol dels darrers dos anys s'ha substituït dels milers de milions d'euros anuals de l'estranger. Però la crisi del deute de Grècia ha estroncat aquesta segona font de finançament d'un consum intern espanyol que supera les seves possibilitats.

Catalunya només tornarà a crear empreses i llocs de treball quan es tregui de sobre l'enorme llast que representa l'Estat espanyol. Perquè té una base productiva tocada però no enfonsada, com ho demostren les seves exportacions que suposen el 28% del total espanyol. En canvi l'oligarquia econòmica, política i mediàtica que controla l'Estat espanyol és estructuralment  incapaç d'afrontar els canvis necessaris perquè l'economia sigui competitiva dins la Unió Europea en l'entorn d'un mercat globalitzat. Només cal tenir present els següents punts:

          a) L'Estat espanyol no pot devaluar la seva moneda. Aquesta era la solució tradicional que permetia recuperar la competitivitat perduda en els anys d'eufòria. Formar part de l'euro significa que la competitivitat només es pot recuperar amb innovació empresarial. Aquesta realitat fa esclatar tots els antagonismes entre la cultura de l'oligarquia empresarial espanyola i la xarxa catalana d'empreses productives catalanes.

          b) La modernització econòmica d'Espanya ha estat superficial. Els hàbits de consum públic i privat s'han situat a nivell europeus, però la producció s'ha mantingut a regions senceres de la península sense indústria ni turisme internacional. Els catalans tenim una estructura productiva com Alemanya i d'altres països, que sustenta el nivell de vida assolit en els darrers anys. En canvi Espanya no té aquesta base productiva com Grècia o Portugal i viuen per sobre de les seves possibilitats.

          c) La monarquia constitucional ha creat un Estat monstruós, que ha duplicat i triplicat els nivells d'administracions. Un exemple ja antic és la duplicitat de cadenes de comandaments de la "Policia Nacional" i la "Guardia Civil". A Extremadura una de cada quatre persones actives viu dels pressupostos públics. En canvi a Catalunya el nombre de funcionaris està per sota de la mitjana europea. Només la independència pot eliminar de cop aquesta multiplicitat de nivells administratius.

          d) La manca de cohesió social i nacional. El règim constitucional espanyol és caracteritza per la desafecció dels ciutadans envers els polítics, les institucions i els agents socials. La mentida, la manipulació dels mitjans i la corrupció han creat unes societats immobilistes, petrificades, en les que ningú es refia de ningú i tothom vol preservar els avantatges adquirits. En aquesta societat els catalans constituïm l'enemic interior, l'únic factor de cohesió de l'opinió pública espanyola. 

La crisi de 1898 va posar de manifest l'obsolescència de l'oligarquia espanyola de la Restauració. La societat catalana va reaccionar i va fer esclatar el catalanisme autonomista del segle XX. La crisi actual farà conscient l'opinió pública catalana que no hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica. El retorn al creixement i la creació d'empreses i llocs de treball exigeix que Catalunya sigui un Estat membre de la Unió Europea.