En l'anterior article proposava que el Parlament reclamés un referèndum d'autodeterminació recordant la història de l'annexió forçosa de Catalunya al Regne d'Espanya.

El dret internacional demana sumar la voluntat dels ciutadans a les raons històriques. El cas de Gibraltar n'és un bon exemple: el Regne d'Espanya té dret històric al territori, però els seus habitants han mostrat la seva voluntat de continuar sent britànics en referèndum. La sentència esmentada va modificar l'Estatut aprovat en referèndum; en fer-ho va violar l'article 152.2. de la Constitució espanyola que garantia el respecte a la voluntat del poble català perquè establia: "Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents".

Si la voluntat dels catalans expressada en referèndum va contradir la Constitució espanyola, fer prevaldre aquesta sense el seu consentiment representa una violència jurídica sobre el poble català equiparable a la soferta des del Decret de Nova Planta. La darrera voluntat dels ciutadans anul·la les anteriors, com en els testaments. El Parlament de Catalunya hauria de declarar que mentre el poble català no torni a votar en referèndum el Regne d'Espanya infringeix el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. L'única manera de restablir la legitimitat democràtica a Catalunya és la celebració d'un nou referèndum amb les dues opcions existents: o bé la Constitució espanyola i l'Estatut d'Autonomia tal com els ha interpretat la sentència del Tribunal Constitucional o bé l'establiment de Catalunya com a nou Estat d'Europa. 
El Parlament hauria de declarar que el Regne d'Espanya infringeix el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics"
Caldria recordar al món que la sentència del Tribunal Constitucional va culminar el procés de reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. És el que passaria si la República Italiana intentés reduir l'Estatut especial del Tirol del Sud, un territori de parla alemanya annexat militarment l'any 1918, a una autonomia com la Toscana. Aquest procés de reducció es va iniciar amb l'intent de Cop d'Estat del 23 de Febrer de 1981, quan el Rei Juan Carlos I va convocar tots els partits estatals, excloent els partits catalans que havien donat suport a la Constitució de 1978. D'aquelles reunions en van eixir la LOAPA. Des d'aleshores es va degradar el rang de l'Estatut, de manera que qualsevol llei orgànica i fins i tot ordinària l'ignorava.

També es va modificar el sistema d'elecció dels membres de tots els òrgans del poder judicial i del Tribunal Constitucional que van passar a ser nomenats pel PSOE i el PP. L'Estatut de 2006 volia restablir el rang constituent originari de l'autonomia catalana i delimitar clarament les competències per evitar les interferències legislatives espanyoles. Contra aquesta voluntat del poble català aprovada en referèndum, la sentència del Tribunal Constitucional va establir que la Constitució espanyola nega l'existència de Catalunya com a subjecte polític i va insultar la ciutadania catalana titllant-la de ser una "subespècie" de l'espanyola.

També hauria d'explicar al món les greus conseqüències de la supremacia de les lleis estatals sobre l'Estatut. Aquesta superioritat afecta directament les relacions fiscals entre Catalunya i l'Estat. L'Estatut de 1979 havia establert una negociació bilateral entre els governs català i espanyol i un sistema definitiu de finançament de la Generalitat (article 45), que no es va aplicar mai. Es va imposar la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes que va convertir el sistema provisional que havia de durar cinc anys en definitiu i va imposar una negociació multilateral entre totes les autonomies de règim comú. Fruit d'aquesta imposició estatal s'ha produït un dèficit fiscal entre Catalunya i l'Estat espanyol del 8% del PIB, com a mínim, que fa dècades que dura. Per aquesta causa Catalunya pateix una crisi més aguda a la que li correspon per la seva economia i capacitat exportadora. Aquesta és la causa que explica que patim una taxa d'atur que dobla la del País Basc que partia d'un nivell productiu similar, però que no ha sofert la nostra descapitalització fiscal.
La Declaració de Sobirania hauria de remarcar que a la UE del segle XXI no hi pot haver violència jurídica"
Igualment la Declaració de Sobirania hauria d'explicar al món l'amenaça que l'opressió legal espanyola representa per a la llengua i cultura catalanes. L'Estatut d'Autonomia de 2006 volia equiparar el rang jurídic de les llengües catalana i espanyola, establint el dret i el deure de conèixer i usar totes dues. La Constitució de 1978 va establir la supremacia de l'espanyol sobre el català: mentre el primer és un dret i un deure, el segon només és un dret. Catalunya no havia reclamat els drets territorials de la seva llengua, com es reconeixen als estats plurilingües com Suïssa, Bèlgica, Canadà. Només la immersió lingüística a l'ensenyament aplicava, amb excepcions, el criteri de territorialitat lingüística, amb un amplíssim consens de les famílies catalanes de tots els orígens. Només era qüestionat pels mitjans de comunicació de Madrid. La sentència del Tribunal Constitucional va modificar l'equiparació de drets i deures entre el català i l'espanyol que el poble català havia aprovat en referèndum i és el fonament dels atacs a la immersió lingüística que prepara el Govern espanyol.

La Declaració de Sobirania hauria de remarcar que a la Unió Europea del segle XXI no hi pot haver violència jurídica i que el dret a la lliure determinació dels pobles ha de representar la normalitat. Com ho va ser, l'any 1991, per delimitar els Estats sorgits amb la dissolució de la URSS, per reunificar els dos estats alemanys o per separar Txèquia i Eslovàquia. Les fronteres han de respondre a la voluntat dels ciutadans i no al resultat de victòries militars passades o de la violència jurídica que les continua.