El PP ha estat, després de CiU, una de les grans triomfadores en els comicis municipals del passat 22 de maig. No tant per l'augment de vots obtinguts, que també, sinó per l'increment de la seva influència. La formació de Mariano Rajoy ha irromput en feus tradicionals de l'esquerra i ha esgarrapat vots als PSC. És evident que les dinàmiques estatals, amb un PSOE en caiguda lliure, han influït en aquest traspàs, però també ho és que la utilització que el PP ha fet de la immigració com a arma política ha estat clau.

Badalona és l'exemple paradigmàtic d'aquesta estratègia: el discurs de García Albiol a la tercera ciutat catalana era un banc de proves per comprovar l'eficàcia d'utilitzar la xenofòbia i la demagògia per obtenir vots que tradicionalment pertanyien a l'esquerra i per evitar, d'altra banda, la sagnia de vots cap a Plataforma per Catalunya. L'èxit, a tenor dels resultats, ha estat rodó (amb la complicitat de CiU, en aquest cas, que deixarà governar el candidat racista).

El fenomen no és nou i, de fet, a diversos països europeus ja s'havia produït: la manca de valentia política de la majoria de partits i la renúncia de l'esquerra a fer polítiques d'esquerres han generat un escenari que ha permès que la ultradreta fes forat en barris obrers. En el cas català, a més, cal afegir-hi l'existència de l'espoli fiscal, que impedeix millorar les condicions de vida dels catalans amb la pèrdua anual de 20.000 milions d'euros. És paradigmàtic, en aquest sentit, que el partit que més odi va escampar contra els catalans durant les negociacions de l'actual model de finançament, hagi estat un dels grans beneficiats en l'actual situació de crisi econòmica del país. En aquest sentit, és necessari que els partits catalans reforcin la pedagogia davant la necessitat de tenir un tracte fiscal just que permeti fer front a les necessitats socials del país.