Reproduïm de Tribuna Mallorca ·
Avui, poc abans de començar la sessió del ple del Parlament, Maria Antònia Munar ha dimitit, oficialment, de presidenta de la cambra i de diputada. S'acaba la munarquia, com se solia dir, tota una història: es tanca un cicle polític, i una manera d'entendre la política que ha funcionat i fet funcionar les institucions durant 25 anys.
Ara comença una nova era a les Balears i, sigui com sigui, res serà igual. Els esdeveniments s'han precipitat aquest llarg cap de setmana, i precisament, per primera vegada en vint-i-cinc anys, la diada oficial de les Illes Balears ha tengut protagonisme i interès. Irònicament -o no-, la corrupció, essència de la balearització i de la manera de fer i de viure ("tu ja saps lo que vull dir") dels balears, ha assolit aquests dies la màxima expressivitat i potència.
Maria Antònia Munar va assaltar la primera línia mediàtica quan es va enfrontar amb Cañellas, per allà a principis dels noranta. Paradoxalment, ella és potser qui millor va saber entendre "l'amo en Biel": el clientelisme, la proximitat, el populisme, el saber estar, el control absolut de l'entorn, etc. Amb ella fora de joc, es tanca definitivament la porta a aquest tipus de caciquisme; en vendrà de nou: és mal de fer esvair la corrupció quan aquesta és la columna vertrebal del sistema social mallorquí, però no serà igual. Sense "la Princesa", no serà el mateix. Ara, a la fí, comença la política balear "2.0", una nova època política, que pot dur molts canvis. Començant per un processament massiu de tota l'antiga cúpula de la dreta mallorquina -un processament que encara no ha acabat-, i, pareix, una refundació integral d'Unió Mallorquina.
Aquestes darreres setmanes també han acabat de liquidar la fórmula Pacte de Progrés com a única alternativa de govern al PP: ja no hi haurà més dualitat i, a partir d'ara, és probable que l'escenari sigui més múltiple i complex. UM passarà per un procés de refundació que pot dur fins i tot a un canvi de sigles; i una renovació tan dràstica pot suposar un creixement del partit, o una desbandada de militants que no estiguin disposats a assumir responsabilitats ideològiques i compromisos de país. De moment, la dimissió de Munar atura, pareix avui -perquè l'escenari cada dia canvia-, les mocions del PP i la pinça dels dos partits de dretes.
El PP -des de Madrid- pareix que ara no veu clar pactar amb un partit que s'ha finançat il·legalment, si es confirma la trama destapada per Nadal. I per una altra banda, s'obra una nova via d'auxili pel Pacte: l'entrada de Mateu Crespí al Parlament. L'exlíder del PSM, que va propiciar l'escissió d'Entesa per Mallorca, i que va acabar anant a les llistes d'UM, és qui li pertoca entrar com a substitut de l'ex-presidenta. Entesa ja ha avisat que Crespí només entrarà si és per recompondre el Pacte, i que només se sotmetrà a la disciplina de vot que li dicti el partit; i que en cap cas, contribuïrà a "la pinça". Això pot donar unes certes ales a Entesa, ara que s'ha obert de ple el debat sobre la reconstrucció de l'espai de l'esquerra nacionalista.
Així, Entesa agafa força i posicions de cara al debat dels propers mesos. Els partits del Bloc i Entesa són els únics que no tenen cap imputat en les seves files però, tot i això, no han estat prou beneficiats de la desbandada general, per les mancances i la divisió. Si l'esquerra nacional és capaç de bastir un discurs únic i coordinat, té molt de camp per córrer i moltes posicions guanyades de cara a les properes eleccions.
