Comencem pel tema més candent en l'actualitat d'ERC: Joan Ridao i Alfred Bosch són els dos candidats a encapçalar les llistes a Madrid. Què destacaria de cadascun d'ells?
Són dues persones extraordinàriament competents. Ridao ha fet una feinada a Madrid i és reconegut en molts àmbits com un dels millors parlamentaris de l'etapa democràtica. En canvi, Bosch és menys conegut en l'àmbit polític però ha tingut un paper cívic reconegut, i ha estat fonamental en el desenvolupament de la consulta sobre la independència a Barcelona amb uns resultats extraordinaris. Des d'ERC s'hauria de plantejar aquesta doble opció no com una oportunitat per barallar-se, sinó com un exemple de la seva riquesa. En aquest sentit, si hi ha primàries, el que guanyi hauria de proposar el que hagi perdut de número dos, i aquest ho hauria d'acceptar. Si es pot donar aquest sentiment d'unitat, serà la millor arrencada de campanya imaginable.

Si s'ha d'escollir en primàries, i tot apunta que així serà, a qui prefereix?
Prefereixo no pronunciar-me públicament. En tot cas, haig de dir que no s'ha tractat justament a Joan Ridao; se li ha de reconèixer la feina que ha fet, i això ha d'anar per endavant. Hi ha una legítima aspiració per part d'ell de presentar-se, tot i que la d'Alfred Bosch també em sembla una opció molt potent.
No s'ha tractat justament a Joan Ridao
No es pronuncia, però valora molt la feina feta per Ridao...
No pot ventilar-se perquè sí una persona que ha fet una gran feina. Hi ha hagut un relat interessat de l'entorn de CiU sobre el govern d'esquerres que ha calat fins i tot entre les bases d'ERC, però la militància no pot empassar-se això. El govern d'esquerres ha fet moltes coses molt bé, i la història el posarà al seu lloc. No podem pensar que res del que hem fet ha estat positiu.

Pot ser que l'obra de govern d'ERC hagi quedat sepultada pel fet de reeditar el tripartit, que havia de desenvolupar un Estatut amb el qual estaven en contra i amb uns socis que l'acabaven d'expulsar.
Aquesta visió concep ERC com un partit que actua per electoralisme i acaparar poder, quan jo entenc que és una formació que vol el que li convé al país, i aquest país necessitava una etapa més llarga del govern d'esquerres de la que hi havia hagut amb Maragall. Aquest fet, a llarg termini, té una transcendència històrica. S'ha perdut molt de temps amb baralles internes inútils, però ERC recuperarà la centralitat, d'això no n'hi ha dubte. Alguns experiments amb Pepsi-Cola ja s'ha vist fins on han arribat; aquests dos anys han servit per comprovar la complexitat del que tenim entre mans. El problema, doncs, no han estat les idees: hem estat nosaltres. Però no només els dirigents, sinó tot el partit: la responsabilitat és col·lectiva.

Tornant al present, com valora els primers passos de Junqueras com a virtual president?
Encara no és president i actua molt condicionat per aquest fet. Junqueras ha tingut l'audàcia de posar-se al capdavant del projecte, i és un immens sacrifici. Molt poques persones haurien tingut la valentia de fer-ho, i només per això mereix un respecte, però a més hi ha una àmplia unanimitat al voltant de la seva figura, té una gran capacitat. D'altra banda, cal agrair també la feina d'aquests mesos d'interinatge del Joan Puigcercós i el Joan Ridao.
El problema no han estat les idees: hem estat nosaltres
Comença amb mal peu Junqueras quan, tot i no ser president, ja s'ha topat amb el primer brot d'oposició interna i no ha aconseguit crear una candidatura de consens a Madrid?
No ho crec. Ell ha comunicat la seva opció a partir del criteri que la gent vol renovació, i ha primat la possibilitat d'obrir el partit a gent a la qual fins ara no arribava. Ho entenc, però des del partit també cal posar en valor el que el partit ja té. En aquest sentit, crec que el fet que decideixi la militància és la millor opció.

Com avança la Conferència d'Esquerres per la República Catalana que encapçala amb Josep Huguet?
De manera desigual. Hi ha àmbits molt ben planificats, com l'econòmic, i d'altres que no tant. En tot cas, el setembre els grups començaran a posar-se en marxa.

Tot i que és un projecte que vol anar més enllà d'ERC, voleu influir en el rumb del partit?
Sí. A tot el món la renovació dels plantejaments de l'esquerra són molt dificultosos. Abans, era capaç de generar utopies, però ara, des de l'hegemonia del pensament neoliberal que ens ha abocat a aquesta crisi, l'esquerra no té cap model alternatiu potent. Cal revitalitzar-la, i la Conferència vol contribuir-hi, amb tota la modèstia però amb tota l'ambició també.
Molt poques persones haurien tingut la valentia de Junqueras
I a nivell nacional?
El repte, i és molt complex, és construir un estat. El que hi ha plantejat a Catalunya no és la reconstrucció de res, és la construcció d'un país nou. Hem de lluitar contra l'Estat i els seus aliats, que són molts i molt poderosos, i cal que avancem a través de la radicalitat democràtica, teixint aliances internacionals, aglutinant majories... La construcció d'una Catalunya independent és el projecte col·lectiu més important d'Europa, no hi ha cap afer amb tanta complexitat. La nació catalana és molt rellevant econòmicament a nivell europeu, més que ens els casos d'Euskadi o Escòcia, però ni l'estat al que pertany ni les seves classes dirigents tenen un projecte nacional per ella. El que hi ha en joc, doncs, és dur a terme un trencament democràtic, i aquest no es farà a nivell espanyol, sinó català. El que hi ha en joc a Catalunya és tot, estem condemnats a ser originals, i això és excepcional a Europa.

Per on passa el seu futur polític? Vol continuar a la primera línia?
Sóc un militant de base i no vull passar de ser això. Els anys més durs de la meva vida han estat els que he tingut una responsabilitat de govern i ja n'he tingut prou. Vull recuperar l'espai en l'àmbit acadèmic i el de la comunicació, i fer una feina de base, però sense responsabilitats a la direcció.
El pacte fiscal és una actualització del peix al cove, difícilment en pot sortir res
És viable la proposta de pacte fiscal que planteja Artur Mas per després del 20-N?
Penso que no, però respecto que ho faci. El pacte fiscal és una actualització del peix al cove, i difícilment en pot sortir res d'això. CiU, amb totes les excepcions que calguin, té una ambició de país moderada.

Farà la federació el pas, com ha fet Jordi Pujol, cap a posicions més contundents a nivell nacional?
Crec que en l'ànima de CiU hi ha gent que quan deixa el poder pot dir que és independentista, però en l'àmbit polític consideren que no els convé explicitar-ho.

Com a promotor de la Llei del Cinema, què pensa quan sent el conseller Mascarell afirmant que no passaria res si no es dugués a terme?
No m'he de pronunciar, perquè ell està negociant amb diferents sectors. Em pronunciaré quan hi hagi mesures aprovades, però tinc confiança en el conseller.