Fa cinc anys, quasi per carambola, el portuguès José Manuel Durao Barroso, qui va acollir a les Açores els tres mandataris de la trista fotografia que anunciava la coalició per la guerra d'Irak, va ser anomenat President de la Comissió Europea, després que no s'aconseguís un consens per consolidar al primer ministre belga pel mateix càrrec.
Així va ser com Durao va entrar a l'escenari europeu, amb un perfil polític baix i sense fer massa soroll. Així va ser com un ex maoista reconvertit a conservador es feia un forat a la Comissió Europea i de pas se'l feia també al Partit Popular Europeu. Han passat moltes coses des d'aquell moment i sempre hem vist un Durao a l'alçada de les circumstàncies.
Sense ser un líder carismàtic, ha treballat el consens entre les forces polítiques i els estats i també ha treballat la seva candidatura personal per un nou mandat. Ha procurat deixar content a tothom, fins i tot a Catalunya quan va fer quasi íntegrament en català un discurs amb el que agraïa la recepció d'un premi, mentre els representants de l'estat, el Rei en aquell cas, i d'altres van obviar per complet la llengua oficial de Catalunya.
Sigui com sigui, el Sr. Barroso ja s'ha postulat per un nou mandat i, tot i que ha rebut crítiques per part d'un sector significatiu dels socialistes europeus i d'altres grups minoritaris, la veritat és que, ajudat pels resultats de les eleccions europees que han donat una majoria confortable als conservadors -i també pels mandataris dels estats importants de la Unió-, ha establert un escenari molt favorable per a la seva renovació, i només ha estat pendent de rebre el suport d'un Parlament Europeu que, com he dit, disposa una majoria conservadora suficient. Molt probablement, doncs, tindrem cinc anys més de Barroso, tindrem cinc anys més de presidència conservadora per a la Comissió Europea.
Veiem doncs que, com havia dit en alguns articles anteriors, anar a votar i el sentit del vot a les eleccions europees té molta més importància de la què realment pensa la ciutadania. En aquesta cas, si el Parlament Europeu tingués majoria socialista, molt probablement es qüestionaria amb força la continuïtat de Barroso. Però la realitat és la que és.
