Fa pocs dies el Consell Europeu acordava revisar el Tractat de Lisboa per incorporar-hi la possibilitat d'una acció coordinada dels estats membres de la UE amb la finalitat de protegir-se d'especulacions financeres. Aquest acord va se propiciat per França i Alemanya, que quan es posen d'acord actuen com a veritables impulsors de la UE.

Uns dies més tard va saltar la notícia que França i el Regne Unit establien un acord amb la finalitat de trobar sinergies en les seves respectives forces militars, especialment pel que fa a la força nuclear. Aquest acord té una importància molt significativa donat que es produeix entre dos estats molt reticents de compartir aspectes militars i amb una vocació, des de fa molts anys, de ser exèrcits d'acció més que de defensa pròpiament dita.

Sigui per les necessitats de la crisi econòmica, o sigui per la situació del món amb estats emergents cada vegada més potents des del punt de vista econòmic i militar, o sigui per la pròpia necessitat interna del país de no veure's ja com una súper-potència, la realitat és que aquests dos estats, altrament els més poderosos del món en clau militar, pacten compartir sinèrgies en l'àmbit de la defensa.

La noticia, tot i ser sorprenent, no és del tot descabellada i, al meu entendre, se situa en l'àmbit del realisme polític amb la finalitat d'anar adequant la potència d'aquests dos estats a la seva justa mesura. De fet, és una realitat que França i el Regne Unit ja no són la potència que havien sigut i que aquests dos estats -i tots els altres estats europeus- tenen poca cosa a dir en el concert mundial si van separats. Tant de bo que l'aposta de França i el Regne Unit en matèria de defensa sigui un primer pas cap a l'impuls que necessita la defensa comuna europea. Si fos així, benvingut sigui aquest acord, tot i que seria millor que l'impuls cap a al defensa comuna de la UE vingués d'un acord conjunt i consensuat dels vint-i-set estats membres.