Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 30 de d'octubre del 2013 | 17:21
Crònica · Política
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

Drets humans, reconciliació i impunitat

La reacció de la majoria dels mitjans de comunicació i de destacats dirigents polítics espanyols a la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que ha anul·lat la doctrina Parot evidencien la seva feble consciència democràtica després de 35 anys de monarquia parlamentària. Una mostra va ser el debat del canal televisiu la Sexta entre directors, subdirectors i periodistes dels principals diaris de Madrid.

La majoria van apel·lar a les reaccions més primàries de la por irracional i l'odi dels televidents. Per aquells exaltats els valors de la reinserció i de la reconciliació equivalien a cessió, feblesa i traïció. En aquesta línia la presidenta del PP de Madrid, Esperanza Aguirre, ha afirmat que el Tribunal d'Estrasburg ha humiliat les víctimes i ha premiat els assassins. És sorprenent que una dirigent política pugui mostrar una ignorància tant profunda del que són els drets humans i de la història del Consell d'Europa.

El dolor i la indignació de les víctimes innocents dels atemptats comesos pel comando Madrid d'ETA de la dècada de 1980 és comprensible. La manipulació política d'aquestes emocions per la dreta d'arrel franquista és indigne i indignant. El mantra repetit d'una victòria sobre ETA amb vencedors i vençuts ignora el transcendental paper dels drets humans en la pau d'Europa després de segles de guerres.
La manipulació política d'aquestes emocions per la dreta d'arrel franquista és indigne i indignant"
Després de les brutals barbàries de la II Guerra Mundial el dret internacional va esdevenir el fonament de la reconciliació de les nacions europees, precisament perquè la llei democràtica va evitar la divisió entre vencedors i vençuts. Els judicis de Nuremberg van iniciar aquest camí en jutjar els responsables del règim nazi i no pas el conjunt del poble alemany. L'aplicació del dret contra els culpables de crims de guerra, contra la pau i contra la Humanitat i no contra tota una nació va impedir que el ressentiment s'apoderés dels vençuts. Es va trencar l'espiral del ressentiment dels derrotats que en acabar una guerra incubava la següent.

Un percentatge excessiu de l'opinió pública espanyola no ha interioritzat la dimensió profunda dels drets humans que aboca a la reconciliació. La impunitat dels crims contra la Humanitat comesos pel règim franquista és la causa última d'aquesta baixa qualitat de la consciència democràtica. Fabiola Letelier, germana del ministre de Salvador Allende assassinat per la policia del General Pinochet, va advertir de la corrosió moral que la impunitat comporta. En un discurs de 1996 a Santiago de Xile va assenyalar: "la impunitat socialitza la perversa idea de que tot és permès i que els delictes més greus no mereixen càstig, fomentant així l'anòmia generalitzada i la corrupció en els més variats àmbits de la vida social; que replica el efecte atroç dels crims i les seves conseqüències en les víctimes sobrevivents, en les seves famílies i en el conjunt de la societat".
Un percentatge excessiu de l'opinió pública espanyola no ha interioritzat la dimensió profunda dels drets humans que aboca a la reconciliació"
Ningú ha recordat que la llei d'amnistia d'octubre 1977 va deixar lliures als presos d'ETA condemnats per assassinats a canvi de la impunitat de tots els crims contra la Humanitat comesos pel règim militar del General Franco. No es va exigir la reconciliació entre víctimes i botxins, entre els bàndols enfrontats. No es va seguir el procés que Nelson Mandela i Desmond Tutu van implantar a Sudàfrica on la demanda de perdó dels botxins va ser un requisit previ per a l'amnistia, tant del bàndol de l'apartheid, com dels guerrillers que la van combatre amb les armes.

No es va crear cap Comissió de la Veritat i la Reconciliació com es van constituir a tants països de l'Amèrica llatina i d'altres continents que van patir dictadures militars. Aquesta és l'autèntica via dels drets humans. Al contrari es van infringir tots els tractats internacionals que obliguen a impedir la impunitat dels crims contra la Humanitat. L'absència de ruptura democràtica va convèncer els vencedors de la guerra civil i els seus successors de que no havien de sotmetre's a la legislació internacional de drets humans que prohibeix la impunitat dels crims contra la Humanitat.

Els tres anys següents a la llei d'amnistia i punt final d'octubre de 1977 es van produir el major nombre d'assassinats per part d'ETA: 66 l'any 1978, 76 l'any 1979 i 92 l'any 1980. Sense cap exigència de reconciliació moral, l'organització armada va viure l'alliberament dels seus presos com una victòria en una guerra que continuava en els mateixos termes anteriors. Descartada tota dimensió ètica del conflicte, aquest es reduïa a la correlació de forces amb l'Estat, en la que ETA considerava els atemptats com un pes que col·locava en el seu plat de la balança, sense la menor consideració a les víctimes.

Per la seva banda el règim constitucional postfranquista va mantenir el Codi Penal franquista fins l'any 1995, mentre tenia converses de pau intermitents amb ETA. El nou règim constitucional tampoc no havia alterat l'actitud moral de fons del poder espanyol, també fonamentada en la correlació de forces. Per aquesta raó va intentar contrarestar el terrorisme del GAL al d'ETA, amb efectes contraproduents. En canvi només la col·laboració de l'espai jurídic i polícial europeu fonamentat en els principis de la Convenció Europea de Drets Humans va permetre la reducció dràstica de l'activitat armada d'ETA. La pressió dels moviments pels drets humans a Euskadi com Elkarri o Gest per la Pau sobre les bases de l'esquerra abertzale ha estat decisiva per al final de la lluita armada d'ETA.
La impunitat dels crims del franquisme ha socialitzat tant la idea de que tot els és permès, que són incapaços de pensar el futur en termes de pau"
Les víctimes, tant del terrorisme com de la repressió franquista, van ser ignorades durant massa anys. Fins que alguns mitjans de comunicació van adonar-se que el patiment de les víctimes d'ETA podia convertir-se en una arma política amb gran capacitat de mobilització. Van manipular-les sense cap remordiment. Mentre, bunqueritzats en el seu esquema de vencedors i vençuts, continuaven ignorant el reconeixement a les desenes de milers de damnificats per la repressió de dècades de règim franquista, que el moviment de la Memòria Històrica recuperava desenterrant les fosses comunes.

La redempció de penes pel treball prevista pel Codi Penal espanyol de 1973 permetia reduir de 30 a 20 anys o menys les condemnes dels autors dels atemptats perpetrats abans de 1995. Aquesta redempció havia estat introduïda a la dècada de 1940 per explotar els presos republicans amb treballs forçats. L'any 2006, quan el pres etarra Henri Parot, detingut l'any 1990 i condemnat a 4800 anys de presó, va sol·licitar la seva excarceració la indignació va ser màxima. Per apaivagar l'opinió pública el Tribunal Suprem espanyol i el Tribunal Constitucional van establir una jurisprudència totalment contrària al dret més elemental: el canvi de la llei per via interpretativa amb efectes retroactius. La justícia espanyola va fer aquest pas perquè també és filla de la cultura de la impunitat i està acostumada a doblegar-se a les pressions del poder. Però el Regne d'Espanya és signatària de la Convenció Europea de Drets Humans i ara el seu Tribunal ha considerat l'anul·lació retroactiva de la redempció de penes contrària als articles 5.1 i 7.

Els mitjans de comunicació i els polítics que han instrumentalitzat les víctimes del terrorisme han sortir en tromba contra el Tribunal de Drets Humans. Temen que l'odi que han sembrat amb tanta demagògia es giri contra d'ells, com els va passar amb els atemptats d'Al Qaeda de març de 2003. La impunitat dels crims del franquisme, com va assenyalar Fabiola Letelier, ha socialitzat tant la perversa idea de que tot els és permès, que són incapaços de pensar el futur en termes de pau, reconciliació i concòrdia perquè volen perpetuar la divisió entre vencedors i vençuts en tots els conflictes oberts del Regne d'Espanya. La gran contradicció és que són massa dependents de l'Europa democràtica per a permetre-s'ho.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Notícies relacionades
Indica publicitat