Sempre s'ha dit que Espanya no tenia un partit d'extrema dreta parlamentari com tenien altres països europeus més propers, des de França amb el Front Nacional de Le Pen, o el MSI Italià, avui governant un cop dissolt en el magma que envolta la figura de Berlusconi.
L'extrema dreta espanyola ha estat tradicionalment nostàlgica del franquisme, premoderna, i amb poques possibilitats de prosperar. Aquest franquisme sociològic s'ha refugiat sempre en el PP quan ha volgut fer política, com va ser el cas de Manuel Fraga, però ja fa temps que no és hegemònic.
Però les coses han canviat. Espanya continua sent un país sense tenir una extrema dreta parlamentària oficial però en té una de no oficial, que és el PP dels nous falcons, que adopten els discursos i la ideologia d'aquesta extrema dreta europea, aprofitant la crisi econòmica i la presència de la immigració.
En aquestes municipals, el PP s'ha tret la careta definitivament, sobretot a Catalunya. Ja havia donat mostres de totalitarisme a Euskadi, amb Jaime Mayor Oreja, però amb les municipals catalanes el discurs xenòfob i racista ha passat a ser el discurs central dels populars catalans. El cas de Badalona, amb Garcia Albiol al davant, ha deixat de ser una anècdota per esdevenir categoria i el seu discurs ha estat beneït per Alícia Sánchez Camacho i Alberto Fernández Díaz, que l'han acompanyat tota la campanya. Potser servirà de fre a l'ascens de la Plataforma per Catalunya, però el que és segur és que el discurs racista és als ajuntaments, inclòs el de Barcelona.
El resultat del 22 de maig determinarà quin suport electoral tenen aquests arguments, però està clar que difícilment es podrà pactar amb el PP per governar un ajuntament democràtic sense pagar uns costos ètics i polítics molt alts, gairebé injustificables.
