La manifestació de dissabte a Barcelona, tan festiva com reivindicativa i multitudinària, és un pas més en l’avenç del sobiranisme al nostre país. Les primeres hores ja han passat. Els qui, en el mapa sociopolític català s’integren en l’eix espanyolista tot aspirant a la pervivència i la simple gestió de l’statu quo actual (PSC, PP, CCOO i UGT) estan aclaparats i només esperen que les hores i els dies passin i en dilueixin l’efecte.
Mentre, el sobiranisme ha agafat aire i, encara que sigui a costa del desastre de les infraestructures que l’Estat encara gestiona a Catalunya i les molèsties que això provoca a centenars de milers de catalans, pot refer-se del desengany que ha suposat tot el procés estatutari, que ha generat una immensa frustració política després de l’excés de tacticisme d’algunes formacions polítiques, singularment CiU.
A hores d’ara hi ha paral·lelismes que són inevitables entre la manifestació pel Dret a Decidir del 18 de febrer de 2006 i la de l’1 de desembre d’enguany. En aquella el nacionalisme, que representen CiU i ERC però també ICV, les CUP, la Intersindical-CSC o moltes altres entitats del país hi arribava dividit i amb la convicció que, cadascú pel seu compte, es podia endur el gat a l’aigua (o el peix al cove).
Entre la manifestació del 18 de febrer, que va produir un miratge que semblava que dificultaria fins a l’extrem l’aprovació de l’Estatut –que arribaria el 18 de juny–, i el referèndum que el va ratificar van passar quatre mesos. Quatre mesos en què Esquerra va gestionar de forma nefasta el seu ‘no’ al text pactat per Zapatero i Mas (i que ja s’ha quedat petit tant pels continguts com per la manca de voluntat política del govern i les institucions espanyoles a aplicar-lo amb una mínima generositat) i en què l’onada sobiranista es va amansir fins arribar sense alè a les urnes.
Ara les coses són diferents. Els partits catalans ho tindran més difícil per fer entendre (si és que això passa) que cal tornar a apostar per Zapatero, ja sigui des de dins o des de fora del govern espanyol. La manifestació i el clima que ha generat poden complicar i convertir en un ‘Vietnam polític’ la campanya de les espanyoles al PSC i al seu candidat, Zapatero, que aspira a tornar a trobar un bon sac de vots a Catalunya. Pot ser el punt d’inflexió perquè les forces catalanistes prenguin embranzida per la campanya de les espanyoles i sadollin les seves millors expectatives. Ho podria fer Esquerra amb Joan Ridao i ICV amb Joan Herrera. Estarà Duran i Lleida, recentment triat cap de cartell de CiU, a l’alçada d’una campanya de to marcadament sobiranista i en què el debat sobre el dret a decidir més que no pas el dels ministeris estarà a l’ordre del dia?
