Lleida · En la plúmbia partitocràcia en què s'ha convertit la democràcia postfranquista, en què el càrrec electe mai s'ha sabut delegat transitori d'un poder popular, sinó home fort de partit fort, la identitat quasi perfecta entre els interessos de la majoria i les necessitats estretes del partit ha estat més una mena d'exigència estructural, de ceguesa induïda, que no pas el producte d'una mala fe subjectiva. Parafrasejant el filòsof, "els límits del meu món són els límits del meu partit". O bé: "el partit no és el mitjà, sinó el medi."

Així les coses, els individus interpel·lats ─dèiem─ no entenien el sentit de la requesta perquè, en la seua praxi política, qualsevol noció d'interès general havia estat prèviament acomodada a necessitats partidistes d'autoconservació. El socialista català que va votar a favor de la LOAPA sempre podia adduir, en última instància, raons d'interès col·lectiu.

La partitocràcia, al Principat, presenta greus fissures, però no s'ha pas esfondrat. Encara avui, el dirigent del PSC, per poder discernir entre misèries de partit i demandes col·lectives, cal que sigui... exdirigent. Volem dir que, ultra honrades i coherents evolucions personals, el fet que Joaquim Nadal hagi estat apartat del nucli dirigent del PSC continua sent un factor rellevant a l'hora d'explicar el seu significatiu gest en pro de l'autodeterminació. Volem dir que, ultra legítimes preses de posició, l'existència d'una estructura de poder que actua com un fi en si mateix continua explicant-nos la suficiència amb què els dirigents del PSC escometen contra un procés democràtic.