Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 23 de de setembre del 2009 | 13:50
Crònica · País Valencià

Un any, zero alegries

Ni les comptades derrotes del Partit Popular valencià, com la de Benidorm (la setena ciutat del país), no alegren avui dia un PSPV-PSOE absolutament adormit des que, ara fa un any, Jorge Alarte va accedir a la secretaria general. Ho va fer en superar Joaquim Puig, el candidat que havia unit esforços amb


el jove Francesc Romeu, de només un 4% dels vots del miler de delegats que van aplegar-se al Palau de Congressos de València. Un 51,8% contra un 47,7% dels sufragis, un resultat tan ajustat que fins i tot superava, en emoció, els moments més tensos de la traumàtica història del socialisme valencià. I ja és molt dir, això, atenent que parlem d'una organització acostumada al caos com poques; si de cas, de fet, només comparable al València CF.

L'any d'Alarte ha alternat gestos cap als sectors conservadors i renúncies constants. Renúncies al passat del partit, tant al nom com a la seua gent: res no pinten avui els Lerma, Ciscar i companyia. I renúncies, no menys importants, als símbols que l'han definit tot aquest temps: la renúncia al nom (convenientment tapat pel del PSOE, no siga cas que les sigles PSPV facen por), la posició respecte la llengua (amb el vot negatiu del grup socialista a les Corts, quan va votar-se l'accés de la Generalitat Valenciana a l'Institut Ramon Llull) i, encara d'una major profunditat, l'acceptació emocionada de la política protransvasaments, de potenciació del sector de la construcció i dels grans esdeveniments com a motor de l'economia valenciana.

Tot plegat significa un acostament evident al centre polític que avui copa el PP de Francisco Camps. L'objectiu és, ha estat i serà el de marejar la perdiu i de confondre el personal, fent veure que els socialistes valencians no són cap ogre i, encara més, que estan ideològicament més a prop del PP que no dels nacionalistes i esquerranosos perversos amb què van voler governar al 2007. A més, les tres executives provincials (sobretot les de Castelló i la d'Alacant) de nova creació són uns problemes afegits per Alarte: no és igual torejar 27 executives comarcals que haver de lligar en curt tres de caire provincial.

Benidorm ha estat un exemple antològic, en aquest sentit: l'executiva provincial volia la moció i ha qüestionat obertament la capacitat de lideratge d'Alarte. Un terratrèmol que podria tenir rèpliques només que el líder trontolle una mica. Ningú al PSPV no va badar boca, però, quan la direcció federal va ordenar d'eliminar l'estructura comarcal que encara pervivia a Galícia i el País Valencià. Aquell silenci ha menat al xivarri actual, que fa córrer el rumor d'una rebel·lió alacantina només que Leire Pajín (que la controla de ple) diga "ja".

Alarte tampoc no ha aprofitat el temps que porta al càrrec per tal d'estrényer lligams amb la societat civil, una esfera que el PSPV ha menystingut per por a ser vist com a "radical". No ho diuen en veu alta, però els mateixos membres de la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic alerten de la poca empatia que els va generar el secretari general socialista, a qui li va costar de donar el vist-i-plau a la participació del seu partit en totes les accions reivindicatives que van repetir-se al curs passat. Igualment, el distanciament amb el món cultural és abissal, sobretot pel desig de no aparèixer com a "catalanista" i com el prototípic progressista de la "cultureta".

El PSPV-PSOE ha gaudit d'un caramel amb el qual tampoc no ha pogut treure tot el suc possible: el cas Gürtel s'ha esvaït, momentàniament, sense que els socialistes en traguen gaire profit. Ni que Camps fora condemnat, però, no sembla que Alarte tindria més a l'abast la presidència autonòmica. La distància amb els populars supera els quinze punts i no és ni molt més senzill que Bloc-Iniciativa i Esquerra Unida repetesquen a les Corts la legislatura vinent. Sense ells, el canvi de govern a la Generalitat Valenciana sembla una utopia, i amb ells, Alarte no se sentiria gaire còmode.

L'única esperança que amaguen els socialistes és una revifada del cas Gürtel, amb una reobertura del cas al Tribunal Suprem que unesca les causes madrilenya i valenciana. En aquest cas, diuen, l'erosió de la imatge de Camps seria molt més gran. Si això sevreix per reduir a la meitat la diferència de vots amb el PP, mig camí ja s'haurà fet. L'altra meitat guaitaria pel període 2011-2015, que és l'autèntic repte que s'han marcat al carrer de la Blanqueria. s al 2015 quan Alarte espera tenir el seu gran examen. Si continua l'evolució actual, en aquests sis anys pot semblar-se tant al PP que, per equivocació, més de 150.000 valencians el voten a ell i no als conservadors de veritat. Aquesta és l'estratègia que a hores d'ara s'albira al socialisme valencià.  

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Notícies relacionades
Crònica · País Valencià
Puig pren les regnes
Crònica · País Valencià
Alarte, al filferro
Crònica · País Valencià
Totes les cantimplores per Alarte
Crònica · País Valencià
Asunción a l'atac
Crònica · País Valencià
L'Estatut caduc i la clàusula fantasma
Crònica · País Valencià
La reforma de la reforma
Crònica · País Valencià
L'escalada de Pajín
Crònica · País Valencià
PSPV, de la unió a la desunió
Crònica · País Valencià
El PSPV torna quinze anys enrere
Crònica · País Valencià
Moviments a les bambolines?
Indica publicitat