Madrid s'ha encarregat aquesta setmana de liquidar, definitivament, el PSC de Pere Navarro. Si als socialistes catalans els resultats del 25-N els van deixar un regust agredolç (esperaven una patacada encara més gran) el PP i el PSOE han demostrat que el seu projecte no és alternativa de govern a Catalunya. El PSC va morir aquest dijous, aniversari de la Constitució espanyola.
Madrid ·
I, paradoxes de la vida, va expirar al Senat, aquella cambra que alguns il·lusos defineixen com a lloc de la representació territorial de l'Estat (i que, tal com funciona ara, és només un cementiri d'elefants per als dos grans partits espanyols). Resulta que Mariano Rajoy va deixar clar que no pensa tocar el text constitucional de 1978 –elaborat amb l'alè dels militars franquistes al clatell– i que interpreten uns magistrats neoespanyolistes, sempre al servei dels mateixos.
El posicionament del PP, en una lògica imperial, és comprensible: per què hauria de canviar les regles del joc que es van fer a mida seva i que els serveix per guanyar sempre una partida trucada? Ara bé, el més inquietant és l'actitud d'Alfredo Pérez Rubalcaba, que es va passar part de la recepció oficial envoltat de José Bono i Txiki Benegas. Per allí també rondaven els exministres Corcuera i Barrionuevo... democràcia felipista en estat pur. El líder socialista espanyol va passar per alt les crides a reformar l'estat espanyol en un sentit federal. Va quedar clar que havia estat només una cortina de fum durant la campanya electoral per no ensorrar encara més Navarro. Però un cop la ciutadania ha parlat, la vela guàrdia del carrer Ferraz se'n ha oblidat, ha girat full i tal dia farà un any.
Madrid ha aprofitat el 6-D per deixar clara una tesi: Espanya no vol ser reformada"
A Madrid, doncs, no hi ha cap ganes d'obrir el meló constitucional. Ningú –ni PP ni PSOE– tenen el més mínim interès a donar una resposta democràtica als milions de persones que van reclamar l'estat propi durant la Diada, o que van votar els partits sobiranistes el 25-N. Espanya està instal·lada en una dinàmica bel·licista en què no vol convèncer sinó vèncer. No volen millorar l'encaix, volen sotmetre els territoris rebels i fer-los passar per l'adreçador. Per això, l'ofensiva de la dreta jacobina i la complicitat silenciosa de l'esquerra espanyolista han evidenciat que els socialistes catalans, com el rei del conte, anaven nus pel carrer. Pere Navarro va demanar el vot prometent que aconseguiria una transformació de l'Estat, convencent uns i altres. L'alternativa sensata, en deia... No han passat ni 15 dies per evidenciar que és una alternativa morta, sense recorregut.
Per si algú en tenia cap dubte encara, Madrid –i el ministre Wert– ha aprofitat el 6-D per deixar clara una tesi: Espanya no vol ser reformada, és un relat conclòs. Es pren o es deixa tal com és. I els catalans ho tenim clar. Ja no volem ser-hi ni un minut més. Ens cal, de manera urgent, un estat propi. Tenim pressa, ara més que mai, perquè Rajoy ha pitjat l'accelerador per anorrear-nos com a nació i no farà marxa enrere, per molt que el quintacolumnisme català provi de posar-hi vaselina.
