A propòsit del seu últim llibre, "Diccionari amorós de les llengües" (Plon/Odile Jacob, 730 pàgines, 25 euros) el lingüista francès Claude Hagège, autor de "L'home de paraules", "El francès i els segles", "La respiració de la llengua", "Alt a la mort de les llengües" i "Combat pel francès. En nom de la diversitat de llengües i de les cultures"
explica a una entrevista al setmanari "Le Point" que si "s'accepta l'existència d'una llengua de comunicació mundial, a la qual s'atorga, de manera innocent, un paper purament utilitari, s'accepta que al cap d'un temps una llengua exerceixi la seva hegemonia".
L'anglès és un perill mortal per a la diversitat de llengües- Però l'exemple del Quebec demostra que es pot resistir. El 1975, quan el Partit Quebequès de René Lévesque va fer votar la llei 101 que convertia el francès en la única llengua oficial de la Bella Província, tothom en va parlar. Però va ser un èxit-El recurs a la llei és indispensable. En cas contrari, en dos segles tots parlarem anglès". Per a la ciència, una llengua és una organització articulada de sistemes fonològics, (perquè són necessaris els sons), morfològics (perquè fan falta les formes), sintàctics (perquè són precises les frases per lligar les paraules entre si) i semàntics, perquè tots aquests elements combinats han de produir un sentit, afirma Hagège.
Aquest francès, especialista en llengües i que ha estudiat un seguit de casos concrets en els cinc continents, entre d'altres títols és diplomat en àrab, xinès, hebreu, japonès i rus. Es pot parlar de llengües orals, sense escriptura, com és el cas de molts dialectes africans, amerindis, d'Oceania, que pel lingüista són llengües. "Diria que una llengua -afirma l'autor del llibre- és un dialecte que ha tingut èxit i que ha adquirit una preeminència en funció de tres paràmetres: S'escriu i produeix una literatura; es parla on hi ha establerta una autoritat política (el dialecte es transforma en llengua quan el lloc on es parla és el d'un poder; i tercer paràmetre, la llengua és objecte d'una iniciativa de planificació i de reforma amb l'objectiu d'alliberar una norma dialectal. s el que va passar amb el francès i el que passa avui dia amb les llengües regionals".
Pidgins, creols i llengües
L'autor afirma la igualtat de totes les llengües, malgrat que no totes han produït una literatura d'igual bellesa. Destaca la seva validesa com a instruments de comunicació i diu que qualsevol llengua pot ser traduïda a qualsevol altra llengua "perquè quan fa falta una paraula, s'inventa". Distingeix certes llengües que tenen una sintaxi menys precisa, que són més senzilles, que tenen un lèxic més reduït, les anomenades pidgins, semblants a les llengües que neixen espontàniament als mercats africans i a d'altres indrets per permetre a la gent procedent de tribus i pobles diversos comerciar junts.
Aquestes pidgins estan mancades d'una característica capital per ser llengües: no són trameses des de la infància, "però com que les relacions de mercat i els intercanvis acaben per crear noves comunitats, alguns pidgins s'enriqueixen i fan sorgir creols (sistemes lingüístics mixtes) que es trameten dins de la comunitat. Els gualupès, el martiniquès i el guyanès van començar sent pidgins i actualment son creols".
A la pregunta de si el seu interès per salvar les llengües amenaçades en la seva existència no li deixa veure el procés d'empobriment de les velles llengües europees que la gent ja no sap ni parlar ni escriure bé, l'autor francès respon: "A totes les èpoques les comunitats cultivades han tingut la impressió que la seva llengua s'empobria. Per què? Perquè evoluciona. Hi ha paraules i expressions que desapareixen i n'apareixen d'altres. Els qui van viure la transformació del llatí en diferents llengües romàniques, als segles III i IV, estaven horroritzats per la simplificació de les declinacions, la reducció del vocabulari i la germanització. Què va passar? El llatí va deixar de ser parlat quan es va veure que havia deixat de ser accessible a les masses. Va donar naixença a nombrosos creols, que van transformar-se en extraordinàries llengües literàries. El francès, l'italià, el portuguès, l'espanyol i el romanès són creols del llatí.
Els contemporanis que vivien aquesta mutació com una catàstrofe no podien ni imaginar que, el que per ells era un llatí d'estar per casa, donaria naixença a tals meravelles. Tots els lingüistes diem el mateix: la llengua no s'empobreix, es transforma". També assegura que "les llengües viuen de préstecs i sols a partir d'un cert punt ja no es tracta de préstecs sinó d'invasió, sobretot quan la llengua prestataria és la d'una gran potència", en clara referència a l'anglès.
